Anàlisi: Child of Eden

Tots, al llarg de la nostra vida, ens hem preguntat sobre l'inici dels temps, aquell punt d'inflexió entre el no-res i l'aparició del nostre món. La religió i la ciència busquen, des de punts de vista dispars, trobar respostes a una pregunta que segurament ens acompanyarà durant tota la nostra la existència. Ens fascina la creació, convertir un munt de ferralla en un cotxe,un terreny desert en un gratacel immens o transformar un llenç en blanc en una obra d'art. Child of Eden no és un joc, és una creació, un món, i Testsuya Mizuguchi n'és el Déu.

Versió analitzada: Xbox360. Versió analitzada:

Gènere: Acció sobre rails, musical .

Desenvolupat per: Q Entertainment .

Distribuït per: Ubisoft.

També disponible a: Playstation 3 (23/09/2011)

PEGI: 7. PEGI:

Q Entertainment és una companyia que mai no deixa indiferent ningú. Tetsuya Mizuguchi va fundar-la després de deixar Sega, on havia desenvolupat jocs que van aconseguir un gran reconeixement, com ara Rez o Space Channel. Q Entertainment fins ara ens ha brindat joies per a consoles portàtils com Lumines, Meteos o Every Extend Extra, entre d'altres, tots ells han estat referents d'originalitat i ofereixen, a més, una experiència musical inigualable. Però deixarem de banda tant el passat com el present per a endinsar-nos en un futur relativament llunyà, el temps al que ens transporta la seva nova creació, dissenyada especialment per a Kinect i anomenada Child of Eden.

Ens situarem en el segle XXIII amb una missió per acomplir molt concreta, alliberar una noia anomenada Lumi d'uns virus, i no parlem d'un simple refredat, precisament. Aquesta jove va ser el primer humà nascut fora del planeta terra, ho va fer l'any 2019 en l'Estació Internacional i va viure la seva existència amb l'esperança frustrada de trepitjar la Terra. Va passar la seva vida en captivitat intercanviant impressions i missatges amb la gent a través de la xarxa, expressant així els seus sentiments i preguntant sobre la vida al nostre planeta. Tota aquesta informació va quedar emmagatzemada, cosa que va permetre que, gràcies a la tecnologia actual, Lumi revisqués de forma virtual en un món anomenat Edèn. El sistema, però, ha estat infectat per virus i la seva nova existència corre perill, la nostra missió consisteix en salvar-la tot netejant el seu Edèn.

Visualment és un somni, un món eteri ple de criatures multiformes i multicolors que apareixen davant nostre tot formant coreografies fins que desapareixen melòdicament en rebre els nostres impactes. La comunió entre imatge i so adquireix una nova dimensió en aquest joc, ambdós apartats són excepcionals, la seva unió magistral permet que el jugador s'indueixi en un coma profund durant la partida fins al punt de no notar el cansament en les seves extremitats. Un cop tornem a la realitat els cruiximents ens faran la guitza.

Tècnicament, deixant de banda les sensacions que transmet, ens trobem davant d'un joc bastant limitat. Els enemics no són més que composicions geomètriques no texturitzades i el nostre entorn és buit, més enllà de certs elements característics de cada món que els diferencien els uns dels altres. És pur disseny, de fet un cop cliquem per a començar a jugar no ens importaran els frames per segon ni l'antialiàsing, ni els píxels ni les textures; la realitat ja la coneixem i la deixem de banda fins que apaguem la consola.

El nivell sonor del títol és magnífic i resulta l'apartat crucial per a la total immersió del jugador. Mizuguchi ha tornat a confiar en el grup Genki Rockets a l'hora produir les composicions musicals. Cançons com Heavenly Stars (ja apareguda a Lumines) o Breeze, entre d'altres, faran acte de presencia, i aconseguiran posar-nos la pell de gallina en els moments més àlgids. Cal afegir, a més, els sons que es generen en seleccionar, disparar i eliminar els enemics, sons que complementen la melodia principal proporcionant una musicalitat única i irrepetible en cada partida.

La mecànica del joc és molt simple, la càmera ens guiarà a través dels mons mentre una gran quantitat d'enemics emplenen la pantalla de forma esglaonada, de manera quasi coreogràfica. Amb la mà dreta seleccionarem els enemics de color blavós, aquesta selecció està limitada per un cercle que es va omplint a mesura que acumulem objectius, llavors, amb un lleuger moviment del braç cap endavant dispararem els projectils que impactaran contra les estranyes bestioles. Aquests virus no són capaços de fer-nos mal, però és important eliminar-los per tal d'aconseguir una bona puntuació que ens permeti accedir als altres mons que componen el joc (en són un total de cinc), a més, molts d'ells generen partícules de color violat que sí que poden ferir-nos. L'única manera de deslliurar-nos d'aquests éssers molestos és apuntar a la pantalla amb la nostra mà esquerra, generarem d'aquesta manera una ràfega de trets sense preselecció que les eliminaran.

Serà important, doncs, combinar ambdós braços per tal de dosificar els nostres projectils, intentant, per una banda, aconseguir el major nombre de punts possibles amb la mà dreta i d'altra banda evitar que la nostra vida s'acabi del tot eliminant les partícules liles. Comptarem amb l'ajuda vital de dos objectes que aniran apareixent durant el camí, un d'ells ens proporcionarà vida i l'altre ens permetrà de realitzar un atac especial, tot alçant els braços, que escombrarà immediatament tots els enemics presents a la pantalla. Aquest últim és bàsic en moments d'estrès i cal dosificar-lo amb intel·ligència.

La tecnologia de Kinect permet realitzar tots aquests moviments sense pensar-hi als pocs minuts de situar-nos davant del televisor, ràpidament els farem nostres i els executarem amb total naturalitat gràcies a un nivell de precisió lloable i a una velocitat de resposta pràcticament instantània, en moments molt puntuals es pot descontrolar el punt de mira, però són moments molt aïllats que no desvirtuen les bones sensacions. No cal dir que amb el comandament totes aquestes accions se simplifiquen pitjant un botó, de la mateixa manera que es feia amb a Rez, però amb molta menys dificultat. Llavors el joc es converteix en una consecució de videoclips interactius, molt vistosos, això sí, però sense cap tipus de repte ni gràcia.

El mode principal està format per cinc mons que caldrà purificar -per dir-ho d'alguna manera. Cadascun d'aquests mons te una durada mitjana de 10 minuts, per tant el joc es pot completar en tres o quatre hores, tenint en compte que en moltes ocasions haurem de repetir les pantalles per tal d'aconseguir una major puntuació per a avançar, a més els pics de dificultat que ens obligaran a repetir sovint algun tram del nostre recorregut. L'obtenció de bons resultats no només es veu reflectida en l'accés a d'altres mons, també podrem desbloquejar contingut, com ara videoclips del grup Genki Rockets o imatges conceptuals del joc.Els marcadors en xarxa aporten al joc un punt competitiu insuficient, es troba a faltar un mode multijugador, especialment cooperatiu, que hagués aportat un necessari increment de la seva vida útil.

Rere un concepte original, innovador i immersiu ens trobem, però, amb un handicap prou important: una experiència tan meravellosa no mereix una duració tan efímera.Les mares tenen raó quan diuen que les coses bones acostumen a durar poc, com l'Espetec... Però en aquest cas estem parlant d'una cosa molt bona que dura molt poc, cosa que genera, fins i tot, una certa sensació d'impotència en finalitzar el joc.

El comprador s'enfronta amb una dicotomia prou important al moment de valorar l'adquisició de Child of Eden. Paga la pena d'haver adquirit el joc? Un angelet situat sobre una de les nostres espatlles ens dirà que l'experiència ha valgut la pena, però el dimoni situat a l'altra banda ens recordarà que aquesta experiència ha resultat massa efímera, sobretot tenint en compte el preu, més assequible que les novetats en forma físic però ostensiblement més car que els productes de distribució digital amb una duració similar.

Child of Eden és, però, un títol que no deixa indiferent ningú i es converteix, tot i els seus defectes, en una compra quasi obligada per als usuaris de Kinect, un perifèric de gran potencial acompanyat de moment, malauradament, per un escàs catàleg. Potser Child of Eden resulta un plat exòtic i que no crida l'atenció de tots els paladars per igual, però la nostra consciència jugadora no ens perdonaria d'haver-lo passat per alt i no haver-lo tastat mai.

El millor

• Un cúmul de sensacions, èpic per moments

La música, adient i estimulant

Visualment preciosista

El pitjor

• Extremadament curt

• Insípid i fàcil amb el comandament

• Sense multijugador ni cooperatiu

"La seva adquisició pot ser discutible degut a la seva curta durada, però no hi ha dubte que Child of Eden mereix ser provat. Passar-lo per alt significa perdre's una experiència jugable indescriptible i, segurament, inigualable". Q Entertainment