El último de los injustos

En una de les escenes més colpidores de la imponent El último de los injustos, Claude Lanzmann -director d'aquell film-monument sobre l'Holocaust titulat Shoah (1985)- pronuncia les següents paraules mentre camina per un dels escenaris de l'horror nazi: "Aquest indret mort, de sobte, està viu per a mi". Una evocació del diàleg entre vida i mort que s'erigeix en el fil conductor del documental. D'una banda, trobem la investigació rigorosa i crítica de la mort en vida que van patir els habitants de Theresienstadt, un gueto model que va servir de tapadora per als impulsos genocides de Hitler i els seus sequaços. I, de l'altra, hi ha el convenciment de Lanzmann que l'única manera de retratar cinematogràficament la màquina de mort nazi és a través dels testimonis dels supervivents i de les imatges en present. En definitiva, som davant d'una fàbrica fílmica d'història oral.

Sota aquests principis formals i ideològics, Lanzmann recupera unes antigues entrevistes amb el rabí Benjamin Murmelstein, l'últim president del Consell Jueu de Theresienstadt. Figura controvertida i magnètica, aquest home d'"esperit aventurer" va ser capaç de convertir el gueto que gestionava en un objecte de propaganda nazi amb l'objectiu de garantir la supervivència dels seus habitants. Un pou de contradiccions que dóna peu a un dels diàlegs més fascinants del cinema dels últims anys: el que manté Lanzmann, el documentalista angoixat per l'abjecció històrica, i Mermelstein, el protagonista de la història que, lluny de tot sentimentalisme, defensa el pragmatisme com la clau per a la supervivència.