CINEMA
XAVI SERRA

El tresor celta de l’animació

Tomm Moore reviu el folklore irlandès a ‘La canción del mar’, una faula plena de màgia visual

El tresor celta de l’animació / KARMA FILMS Zoom

El 2009 una petita filigrana animada en 2D ambientada a la Irlanda del segle IX, The secret of Kells, es va colar entre les cinc nominades a l’Oscar al millor film animat. No va guanyar, esclar, però en l’última edició dels premis de l’Acadèmia, el nou treball del seu director, Tomm Moore, es va endur novament una de les nominacions amb La canción del mar, una joia animada que va passar per davant de la favorita de la premsa i el públic, La Lego pel·lícula. I no és casualitat: l’animació tradicional i deliciosament anacrònica de Moore passa per ser un dels grans tresors del cinema europeu de l’última dècada, una rara avis que triomfa reivindicant alhora una idiosincràsia específica: la de la mitologia i el folklore irlandès. “És l’únic que penso que puc aportar al món de l’animació -explica Moore-. I són històries importants que ens recorden qui som, d’on venim i la importància d’estar connectats amb el nostre entorn”.

A diferència de The secret of Kells, la història de La canción del mar està ambientada en la Irlanda contemporània, on dos germans que viuen en un far aïllat, el Ben i la Saoirse, descobreixen que la nena és una selkie, una fada marina que es pot convertir en foca i que cantant allibera els follets dels encanteris de la bruixa Macha. “Situar la història en un context modern permet mostrar al públic que aquestes històries no només tenen sentit en llibres antics i polsegosos, sinó que encara poden estar vives i formar part del nostre món”, apunta Moore, que en el film barreja mites celtes i d’altres períodes. El director va consultar un dels últims seanachai, els rondallaires tradicionals irlandesos que aprenien les històries i les transmetien a les noves generacions. “Em va dir que ell sovint barreja personatges d’històries de llegendes en els seus relats i les reinterpreta amb una visió moderna -recorda-. Les històries estan abocades a desaparèixer si esdevenen massa canòniques i fossilitzades”.

Podria semblar que Moore és un talibà de la cultura celta i els follets, però a La canción del mar el folklore conviu amb naturalitat amb mitologies tan modernes com la dels superherois o la festa de Halloween. “És important que les velles tradicions convisquin amb les noves perquè en el fons són intercanviables. Per això vaig fer el nen protagonista un fan dels superherois que llegeix còmics i té una capa, un nen modern que entra en contacte amb l’origen de les noves mitologies. Al capdavall, al darrere de totes hi ha el mateix viatge de l’heroi que tots necessitem conèixer”. Moore reivindica, però, la necessitat de mantenir viva la tradició. “És com la llengua -diu-. Avui dia, a Irlanda tothom parla l’anglès. Però no hem d’oblidar l’irlandès. Hi ha moltes coses de la nostra manera de ser i de pensar que venen d’allà”. Moore recorda que, quan era nen, ell i els seus amics se sentien una mica avergonyits del folklore irlandès. “Bàsicament volíem ser nens americans, que era el que vèiem a la televisió. Això ha canviat una mica en les noves generacions, que estan exposats a més diversitat, però al mateix temps la vida quotidiana està cada vegada més globalitzada que mai”.

També el cinema animat és avui més globalitzat que mai, però no La canción del mar, que es resisteix a l’hegemonia del 3D. “L’animació en 2D té una atemporalitat que m’encanta -diu Moore-. Bambi encara sembla actual, mentre que el softwarede Toy story ha envellit. A més, som un estudi petit amb pocs diners. Seria ridícul voler ser com Pixar. Hem de potenciar el nostre estil perquè la gent ens reconegui i no es pensi que som la còpia de la còpia de Pixar”.

La canción del mar brilla especialment per un treball visual que troba connexions entre l’art primitiu dels pictes i pintors moderns com Klimt i Klee. Els fons, especialment, són una meravella. “Estan pintats a mà amb aquarel·les -explica Moore-. És una tècnica difícil de controlar que transmet l’espontaneïtat que volíem”. El paisatge irlandès té un gran protagonisme al film. “Vam mirar quadres de Paul Henry, però bàsicament el que vam fer és llogar un petit autobús i viatjar amb l’equip per diferents indrets del país i així impregnar-nos del paisatge i l’atmosfera”.

El nom de Miyazaki apareix sovint a l’hora de situar el treball de Moore. Per la fe en l’animació tradicional, el missatge ecologista, la posada al dia d’un imaginari folklòric, l’habilitat per seduir tant nens com adults... “És bonic que em comparin amb Miyazaki. El seu treball amb els mites i llegendes del Japó és molt important per a mi. El meu veí Totoro o La princesa Mononoke van fer que m’adonés que, sense conèixer la cultura japonesa, també pots gaudir d’aquest tipus de pel·lícules. Espero que passi el mateix amb les meves”.