Després de 115 minuts enganxats a la cadira i amb l'estómac regirat, arriba el final de 'The act of killing', la pel·lícula "més potent, surrealista i terrorífica de l'última dècada", segons Werner Herzog. No hi ha música. La pantalla es fon a negre i només continuem sentint la remor de fons del carrer, de nit. Són uns instants de reflexió obligada i, com que resulta impossible aixecar-se de cop i fugir corrents, clavem els ulls als títols de crèdit, que encara ens reserven un altre gir terrorífic: operadors de càmera, extres, 'runners', la resta de membres de l'equip a Indonèsia... tots estan acreditats sota un fantasmal "anònim". Descobrim, així, que la por a represàlies encara és ben viva a Indonèsia. Només hi figura el nom propi dels protagonistes del documental: atroços genocides que 40 anys més tard encara passegen pels carrers, orgullosos i amb total impunitat.
