PLAY

Amb la teva química particular

Manual imprescindible del perfecte artista pop (XLIV)

Amb la teva  química particular Zoom

Un artista desenvolupa moltes facetes: humana, lúdica, biològica, esportiva... professional. La majoria són comunes a la resta dels membres de la mateixa espècie, així com moltes de les seves particularitats: cooperativisme, aeromodelisme, reproducció, parapent, comptabilitat... Si parlam de la faceta professional d’un artista hi ha una activitat concreta que destaca per damunt de totes i que, de manera paradoxal, passa desapercebuda. Estam parlant d’un complicat i misteriós mecanisme: el pensament.

L’artista es dedica bàsicament a tocar la guitarra, pintar, o muntar exposicions. Són feines de poca importància si les comparam amb la frenètica activitat mental d’un esperit creador. El pensament mai descansa, és un enfilall de frases, records o visions que es desenvolupa de manera més o menys lineal i que viatja per camins desconeguts, moltes vegades nous i inexplorats, i que en ocasions pot materialitzar projectes, cançons o pintures extravagants i innovadores a les quals no s’hauria pogut arribar sense aquesta activitat automàtica i incontrolable que definim com això, el pensament.

L’enemic directe d’aquesta activitat mental és -per molt que també és una de les seves fonts principals- la realitat. La manera perfecta de boicotejar el pensament i, per tant, de trencar el fil que ens ha de portar fins a allò que desconeixem i que volem conèixer, són els estímuls exteriors: persones, ordinadors, telèfons, clàxons... La dualitat realitat/aïllament es gestiona d’aquesta manera: carregues tema, sigui el que sigui, i te’n vas allà on saps que ningú et molestarà per processar-ho en el teu interior amb la teva química particular. Miquel Bauçà ho provà primer en una rulot però no va quedar satisfet fins que se n’anà a viure a l’Eixample de Barcelona, que ell comparava, per la sobredosi acústica i l’anonimat en què et posiciona una gran ciutat, amb la solitud que cercaven els ermitans. Es tallava els cabells sempre en una barberia diferent i n’hi havia tantes que, quan tornava a començar la roda, el primer barber ja no es recordava d’ell.

Hi ha moltes maneres de trobar la solitud, cadascú que s’ho munti com pugui, però una idea no pot madurar en menys de tres dies, tres dies en què ningú et recordi que tu mateix existeixes.

BOLOCONSELL

ET CAL UNA MOTXILLA NOMÉS PER ANAR A TOCAR

No la desfacis mai per tal de no haver-la de fer cada vegada