El sueño de Ellis

Les arrels d’ El sueño de Ellis s’enfonsen molt endins de la tradició melodramàtica del cinema. La història de la immigrant que explica aquesta pel·lícula no només passa als Estats Units a la dècada dels anys 20, sinó que els referents estètics i narratius de James Gray també són de la tercera dècada del segle XX: Griffith, Chaplin, Von Sternberg... És com si el film declinés ser un exercici de postclassicisme (o de neoclassicisme, com preferiu), per ser una proposta de postprimitivisme (o neoprimitivisme, també com preferiu). Aquesta voluntat d’arcaisme de James Gray té un objectiu: desprendre’s de la retòrica estilitzada del melodrama clàssic (Sirk, Minnelli...), tants cops malversada, per anar al moll de l’os d’aquest tipus de relats. O com trobar l’essència en les imatges d’una trama tradicional sobre un personatge-víctima castigat per tot el que l’envolta (germana malalta, pretendents que l’exploten o enganyen, episodis de pèrdua de la dignitat, adversitats derivades de la seva condició d’immigrant sense un cèntim en un nou país, etc...). Hi ha moments d’autèntic geni en El sueño de Ellis, com a totes les pel·lícules de James Gray: la primera vegada que veien l’espectacle de burlesc, el número de levitació i escapisme a l’illa d’Ellis, el tràfic de blanques improvisat sota els ponts de Central Park, la brega fraternal al replà de l’escala, la barqueta que salpa de matinada cap a la promesa d’un futur... Però, si bé aquests esclats de talent audiovisual es mereixen un “sí senyor”, el segell personal de Gray el continuem trobant en aquell rau-rau sobre els problemes de la consanguinitat que caracteritzen tota la seva obra cinematogràfica. Els lligams de parentiu en les cinc pel·lícules que ha fet aquest director fins ara sempre han sigut sinònim de fatalitat, drama i... gran cinema.