En el sótano

Ulrich Seidl semblava predestinat a fer una pel·lícula sobre cellers austríacs. En certa manera, tota la seva trajectòria es pot resumir en la voluntat d’airejar tot allò que els seus compatriotes amaguen sota la catifa de la vella i noble Europa, per la qual cosa En el sótano no és cap altra cosa que el títol que fa literal aquest propòsit. El film suposa, a més, el retorn del cineasta al terreny del documental després d’una dècada centrat en la narrativa de ficció i posa de manifest la seva habilitat per aconseguir que els entrevistats li confiïn les fílies més privades i li proporcionin instants de xoc desarmant (i, sovint, escatològic). Seidl creu que conèixer les rutines d’una dona que tracta nadons de joguina com si fossin reals o d’un individu que toca la tuba envoltat de parafernàlia nazi permet fer el diagnòstic de les excrescències anímiques d’un país. Però per arribar a aquesta veritat, potser li caldria superar un principi formal de frontalitat freda i (teòricament) neutra que limita la capacitat de la càmera per crear qualsevol mena de significat. |