CINEMA
XAVI SERRA

Fer la revolució ballant

Parlem amb Paul Laverty sobre ‘Jimmy’s Hall’, l’últim film de Ken Loach, ambientat a la Irlanda dels 30

Paul Laverty no podria estar més fora de lloc al luxós club marítim on l’ARA va entrevistar-lo el maig passat durant la presentació al Festival de Canes de Jimmy’s Hall, la seva onzena col·laboració amb el director Ken Loach. El guionista per excel·lència del cinema social, de pell colrada pel sol i gest enèrgic, contrasta amb els mandrosos milionaris que es passegen a càmera lenta entre les gandules. Amb el seu fort accent escocès, Laverty explica d’on ve el seu interès pel protagonista del film, Jimmy Gralton, l’irlandès deportat el 1933 del seu propi país sense judici per haver construït un espai d’esbargiment obert a tota la comunitat. “Me’n va parlar un amic que vaig conèixer a Nicaragua fa molts anys, el dramaturg Donald O’Kelly -diu Laverty-. El Donald va escriure una obra sobre la història del Jimmy per representar-la en un projecte de teatre social amb immigrants a l’espera de ser deportats. Em va passar la informació i vaig quedar meravellat amb la vida del Jimmy i tot l’esforç que van posar ell i la seva comunitat a construir amb treball voluntari un pavelló per reunir-se, discutir, aprendre i, per descomptat, ballar i cantar”.

Gralton va ser una figura incòmoda per als poders fàctics del comtat de Leitrim. Era, al cap i a la fi, un activista d’esquerres que reclamava espais secularitzats en la Irlanda ultracatòlica del 1932, on una missa eucarística al Phoenix Park de Dublín podia convocar més d’un milió de persones, quan la població total del país no arribava als tres milions. “L’Església i l’estat anaven de bracet en tot -apunta Laverty-. Gralton només volia una mica de llibertat en un país on l’Església pretenia controlar l’educació. En realitat les coses no han canviat gaire. Mira què passa avui dia amb la gent que qüestiona l’ statu quo, com Chelsea Manning”.

Laverty va proposar-li a O’Kelly escriure un guió perquè Loach el portés al cinema, però el dramaturg va declinar l’oferiment en favor seu. Al guionista no li va costar posar-s’hi, sobretot quan va explicar-li a Loach la història del Jimmy i va veure com l’emoció brillava en els ulls del director de Terra i llibertat. El problema, esclar, va ser completar els forats de la biografia de Gralton. “Un dels motius per fer la pel·lícula és que el Jimmy era una figura gairebé desconeguda per als irlandesos -comenta-. I no és estrany, perquè van fer tot el possible per esborrar la seva memòria. Als arxius no hi ha documentació sobre la seva deportació. Algunes persones de la comunitat van mantenir viu el record del Jimmy amb visites anuals a les restes del pavelló cremat i una petita revista. Per sort, alguns descendents del Jimmy han conservat moltes històries i records familiars que ens han ajudat a explicar com era”.

Però aquests relats, transmesos de generació en generació, eren insuficients per configurar tots els aspectes necessaris d’un retrat cinematogràfic. “En una pel·lícula hem de capturar la vida interna, les contradiccions, els dubtes i les il·lusions -diu Laverty-. Així que el Ken i jo vam decidir que faríem una història inspirada lliurement en els fets”. Va ser així que Laverty es va inventar el personatge del pare Sheridan: “És més sofisticat que el típic mossèn de l’època, cosa que el feia més interessant: està enfrontat al Jimmy, però al mateix temps el respecta, perquè reconeix en ell un autèntic creient, tot i que d’un altre credo”. Laverty tampoc té constància que Galtron, que va viure una dècada als Estats Units, fos aficionat al jazz i tingués un gramòfon i una col·lecció de discos, però va optar pel se non è vero è ben trovato. Així, èxits de swing i ragtime de l’època animen els balls del pavelló al film i atreuen joves dels voltants tot i l’oposició de l’Església. “Crec que la pel·lícula també pot servir per trencar amb l’estereotip que la gent implicada en política és seriosa, sectària i trista -opina Laverty-. En la meva experiència de l’activisme, són gent a qui li agrada ballar, beure i passar-s’ho bé”.

Casat amb la cineasta Icíar Bollaín, Laverty demostra que segueix amb interès l’actualitat espanyola quan compara el poder que exercia l’Església a la Irlanda dels anys 30 amb el capitalisme que regna a Europa. “És la mateixa classe de domini sobre la vida de les persones -afirma-. Ara l’única manera d’organitzar la societat és el lliure mercat. Però mira la situació d’Espanya. Famílies vivint de la pensió dels avis, parelles que no es poden permetre tenir fills... És una generació perduda, un maleït desastre! Hem de fer-hi alguna cosa”.