CINEMA
XAVI SERRA

El retorn dels ximples

A ‘Dos tontos todavía más tontos’ els Farrelly reuneixen la parella que va canviar la comèdia americana

El 1994, l’any de l’estrena de Dos ximples molt ximples, els cinemes nord-americans van rebre dos pòsters promocionals: el clàssic dels dos protagonistes fent el brètol i un altre en què estan asseguts en un banc a l’estil del pòster de Forrest Gump, estrenada el mateix any. En el banc del pòster dels Farrelly, però, una nota alerta que la pintura encara està fresca. Aquesta petita gràcia resumeix millor del que sembla el tipus de revolució que va representar el film en el seu moment. Dos ximples molt ximples va obrir -més aviat reobrir- la porta a la follia i el deliri en la nova comèdia nord-americana, recuperant l’humor físic i el gag visual, és a dir, l’esperit slapstick del cinema mut. ¿Cal recordar que el nom dels protagonistes, Harry i Lloyd, és un homenatge al còmic Harold Lloyd? Però la broma del cartell subratlla sobretot la incorrecció política dels directors a l’hora d’abordar la figura del gamarús. En lloc de paternalisme sentimentaloide, Peter i Bobby Farrelly hi aboquen poca-soltades i escatologia. Esprement tot el potencial humorístic de l’estupidesa sense por de fregar l’absurd, demostrant que no hi ha humor idiota ni humor intel·ligent perquè tots els registres són vàlids. I tot i que sovint trepitgen un terreny relliscós amb les seves bromes sobre minusvalideses psíquiques o físiques, sempre en surten indemnes perquè el seu cinema és, en el fons, una reivindicació de la diferència, un cop de puny subversiu als valors de la cultura nord-americana del triomf.

Quan es compleixen vint anys de Dos ximples molt ximples, convertida ja en pel·lícula de culte, els Farrelly tornen a reunir l’equip original. No és el primer intent de munyir la popularitat del Harry i el Lloyd. El 1995 ja es va produir una sèrie animada -el format natural per a l’humor infantil i histriònic dels personatges- i el 2003 va estrenar-se una preqüela més aviat insulsa, Dos ximples molt ximples: Quan el Harry va conèixer el Lloyd, en la qual no van participar ni els Farrelly ni els dos actors originals. Però ara sí. A Dos tontos todavía más tontos, que avui arriba als cinemes, reapareixen les ganyotes de l’home de la cara de goma, Jim Carrey, i el pandemònium capil·lar de Jeff Daniels, el sidekick perfecte. L’excusa argumental, novament, un viatge a través dels Estats Units, aquesta vegada a la recerca de la filla biològica del Harry, que necessita un trasplantament de ronyó. Però la trama torna a estar al servei d’una col·lecció de gags que, de tant en tant, miren de reüll al passat. “¿Vols sentir el segon soroll més molest del món?”, pregunta el Lloyd al Harry abans de trucar repetidament al timbre d’una porta. El primer lloc de la llista, esclar, és el so gutural que Carrey va improvisar en un gag memorable de Dos ximples molt ximples.

La fórmula de Dos tontos todavía más tontos no es desvia del camí marcat per la primera part, tot i aportar alguna novetat interessant com el fitxatge de Kathleen Turner. Els Farrelly juguen amb el seu passat com a sex symbol en un gag metacinematogràfic sobre el seu envelliment que l’actriu encaixa amb molta desimboltura. L’humor dels Farrelly també ha envellit, però més per falta d’evolució. L’impacte de la incorrecció política del seu debut i, posteriorment, d’ Alguna cosa passa amb la Mary va aplanar el camí per a Mike Judge, Ben Stiller, Adam Sandler, Todd Philips i Will Ferrell. Amb l’arribada de Judd Apatow, l’escatologia i la gamberrada comencen a conviure amb registres agredolços. Els imaginaris es tornen més quotidians i la dificultat per assumir la maduresa es converteix en el tema estrella. Però esclar, ¿el Harry i el Lloyd amb problemes reals? Ni somiar-ho.