MÚSICA
OLGA ÀBALOS

El retorn dels adorats

The Stone Roses han anunciat una gira per al juny del 2016. Tocaran aquesta vegada nou material? Publicaran nou disc? Tant se val, el públic els hi perdona tot.

El retorn  dels adorats / GETTY Zoom

L’octubre del 2011 The Stone Roses anunciaven en una sonada roda de premsa que reformaven la banda després de 15 anys de silenci. “Els nostres plans són sacsejar el món!”, va contestar Ian Brown, cantant del grup de Manchester, a un periodista que l’havia qüestionat sobre els objectius del grup. La pregunta era pertinent per les especulacions dels últims dies i la nul·la relació que fins llavors hi havia entre alguns dels seus membres. Però eren allà, la formació original reunida de nou amb Brown, Gary Mani Mounfield, Alan Reni Wren i John Sinclair anunciant un Reunion Tour per al 2012 i 2013 i noves cançons, de les quals, avui, encara no hi ha rastre tot i els últims rumors sobre la possible publicació del que seria el seu tercer disc.

Aquella resposta de Brown, en la seva línia habitual de fatxenda de barri, em va connectar a l’època en què precisament el cap era l’últim que sacsejava quan sonava l’icònic I wanna be adored al club indie en el qual em vaig batejar en el noble art de sortir de nit. Era una adolescent i m’encantava posar al límit les cervicals amb Nirvana, Pearl Jam i Sonic Youth. Quan sonaven els Stone Roses era el moment d’anar al lavabo o d’acompanyar els col·legues al carrer a fumar-se un cigarret d’amagat. La mateixa indiferència va ser la culpable que no recordi res de l’actuació que els britànics van fer al FIB de Benicàssim del 1996. Segurament vaig aprofitar el moment per anar a fer cua a la zona de lavabos químics. El que sí que recordo és que allò em va comportar algun retret de la comunitat fanzinera, amb majoria militant a l’ indie pop. Alguns dels que hi eren recorden aquell concert com un moment entranyable; d’altres, com un despropòsit en què un Brown desencaixat intentava cantar des d’una dimensió paral·lela, mostra de la caiguda en picat d’una banda que aquell any anunciaria la separació.

No va ser fins a la reunificació del grup ara fa quatre anys, de la qual també va sortir el documental Made of stone (2013), que vaig començar a entendre que sense el so Madchester, aquella mescla de pop, psicodèlia, cultura de ball i prepotència que van aconseguir cuinar en el seu primer disc homònim del 1989, ni Oasis, ni Blur ni Primal Scream haurien sonat com ho van fer, ni els U2 haurien signat Achtung baby (1991). Continuo sense ser-ne fan però els Roses em desperten una peculiar atracció que s’ha accentuat després de visitar Manchester en diverses ocasions. Em fascina com d’un context urbà tan advers i d’uns personatges com aquells -molt xandall Adidas, poca densitat neuronal- en va sorgir una música tan influent.

Al mes de juny el grup tornarà a fer concerts enmig d’una gran expectació. Ja han esgotat les entrades per a dues de les quatre nits que faran en l’Etihad Stadium de Manchester dins d’una minigira mundial que també els durà a Tòquio, Dublín i el Madison Square Garden de Nova York. Tocaran aquesta vegada nou material? ¿Publicaran per fi aquest esperat tercer disc? Tant se val, el públic els hi perdona tot per amor a un llegat que ja ha superat el mateix grup.u