CINEMA
XAVI SERRA

El retorn d’Els Venjadors

Joss Whedon torna a reunir el ‘dream team’ superheroic de Marvel a ‘Vengadores: La era de Ultrón’

poi Zoom

“Venjadors, reuniu-vos” era el crit de guerra del grup de superherois per excel·lència de Marvel als seus còmics. Un pèl ridícul, si ens parem a pensar-hi, perquè enmig d’una batalla amb Ultron, Kang o els Kree no t’hauries de posar a fer reunions. Vengadores: La era de Ultrón, nova entrega de la versió cinematogràfica del dream team superheroic, conté, ben bé al final, una al·lusió molt subtil per omissió a l’emblemàtica frase. Una picada d’ullet significativa: Joss Whedon, el director de la cinta, coneix en profunditat el material de partida -no tan sols és fan del còmic de superherois, sinó que va escriure els guions de la sèrie X-Men una llarga temporada-, però no sent l’obligació de respectar-lo al peu de la lletra.

A la nova aventura, Whedon incorpora nous fitxatges a una alineació ja força nombrosa, vells coneguts del còmic que s’adapten a les exigències de l’univers cinematogràfic. Per un problema de drets amb Fox -propietària de la franquícia X-Men i de la paraula mutant -, la Bruixa Escarlata i Mercuri no són aquí els mutants fills de Magneto, sinó dos orfes superhumans amb un gran desig de venjar-se de Tony Stark. El malvat androide Ultron ja no és un experiment d’intel·ligència artificial descontrolat de l’Home Formiga -que no es presentarà en societat fins que a l’estiu arribi la seva pròpia pel·lícula-, sinó de Stark. I Whedon reserva als fans una última sorpresa en el tram final: l’aparició de l’home cibernètic Visió, amb un origen també alterat respecte als còmics, però amb el mateix alè tràgic i filosòfic.

És natural que, a l’hora de jugar amb les peces del tauler, Whedon es decanti més per aquelles que no tenen saga pròpia. Ull de Falcó, que es va passar bona part de Los Vengadores com un zombi a les ordres de Loki, guanya ara protagonisme i té alguns dels millors acudits i el discurs de motivació més eficaç. I la Vídua Negra i Hulk guanyen protagonisme gràcies a una tensió romàntica no resolta que Whedon es treu de la màniga. El focus ja no es dirigeix a veure com un grup d’herois formen un grup, sinó a humanitzar-los i aprofundir en la seva personalitat i els seus conflictes interns.

Però la gran novetat de Vengadores: La era de Ultrón és potser el gir cap a la foscor de la història respecte a la primera part. Si Los Vengadores capturava el sentit de la meravella i l’espectacularitat de la Marvel original de Stan Lee i Jack Kirby, la seva continuació s’acosta més al to torturat dels X-Men de Chris Claremont. Whedon enfronta els seus herois a les seves pors més íntimes, fa que es qüestionin i dubtin els uns dels altres. Ja no lluiten contra alienígenes i un sibil·lí déu asgardià, sinó contra un perill que ells mateixos han creat. Més que un all-stars superheroic, en alguns moments se’ls pinta com una colla de marginats que no saben quin és el seu objectiu. “No es tracta d’acabar amb Ultron -arriba a dir el Capità Amèrica-, sinó de demostrar que no som uns monstres”.

Fidel al seu estil, Whedon amaneix aquesta incursió en el drama amb un inspirat assortiment d’acudits que fan més fàcil de pair l’angoixa existencial superheroica, sobretot les bromes a costa del martell de Thor. L’enginy de Tony Stark (“He tingut un dia molt llarg... Com Eugene O’Neill, de llarg”) fins i tot s’encomana al Capità Amèrica i a Thor, que s’apunten al festival de la rèplica ràpida i l’humor autoirònic (“M’he quedat sense frases!”, exclama el déu del tro després de l’enèsima sentència grandiloqüent). Però la cosa no arriba a caure en la paròdia postmoderna. Whedon s’estima massa els personatges i sempre aborda el gènere superheroic amb la convicció del creient.

Amb més de 200 milions de dòlars recaptats per Vengadores: La era de Ultrón en la primera setmana d’exhibició -i abans d’estrenar-se als Estats Units i Europa-, una cosa és clara: Els Venjadors tornaran a l’acció el 2017 i el 2018 en les dues entregues de Vengadores: La guerra del infinito. Però Whedon ja no estarà al timó de la nau. El director que va culminar la fundació de l’univers Marvel amb Los Vengadores ha confirmat que abandona la nau, aclaparat per la pressió de dirigir la continuació de la tercera pel·lícula més taquillera de la història mentre supervisava la resta d’estrenes de l’estudi. L’èxit de Los Vengadores ha provocat que la resta de majors es llancessin a una cursa frenètica per crear el nou univers compartit. Warner l’està construint al voltant de l’esperada Batman vs. Superman ; Sony pretenia estirar l’univers de Spiderman amb tot de spin-offs fins que la patacada d’ Amazing Spider-Man 2 els va fer tirar la tovallola i pactar el retorn del grimpamurs a Marvel; Fox va esprémer la mamella mutant unint les dues generacions d’X-Men a X-Men: Dies del futur passat i fins i tot s’ha parlat d’un crossover entre les sèries Men in black i Infiltrats a classe.

Aquesta obsessió per la connectivitat també impregna Vengadores: La era de Ultrón, molt més episòdica que la seva predecessora, apuntant trames i insinuant conflictes que esclataran a Thor: Ragnarock i Capitán América: Guerra civil. També es recuperen personatges secundaris de les sagues d’ Iron Man i Capità Amèrica com Màquina de Guerra i el Falcó. I la pel·lícula no estaria completa sense l’aparició de cert personatge amb un pegat a l’ull. Per encabir tots els personatges i trames sense descuidar les abundants i obligades seqüències d’acció -això és, al cap i a la fi, un film de superherois-, Whedon es veu obligat a fer malabarismes i atapeir de diàlegs la història. Falta, potser, una mica d’inventiva en l’acció: aquesta és la quarta pel·lícula consecutiva de Marvel en què els herois han d’evitar que una nau o objecte enorme s’estavelli contra innocents en el clímax del film. I l’ús del 3D torna a enfosquir més del necessari la fotografia del film. Però el director es redimeix amb l’escena en slow motion de la lluita final amb Ultron que tradueix al cinema l’espectacularitat d’un recurs propi del còmic: la doble pàgina o splash page.|