CINEMA
XAVI SERRA

La ressaca de la festa dels 90

Mia Hansen-Love retrata a ‘Eden’ l’escena electrònica francesa a partir dels records del seu germà DJ

La ressaca de la festa dels 90 Zoom

Mia Hansen-Love se’n va de clubs. Més o menys. En la seva nova pel·lícula, la directora d’ El pare dels meus fills (2009) i Un amour de jeunesse (2011) viatja al fons de la nit parisenca de la dècada dels 90, els anys de l’eclosió de la música electrònica francesa, amb Daft Punk com a jugador franquícia i el french touch com a etiqueta afortunada sota la qual van trobar aixopluc moltes propostes més o menys sofisticades. Eden s’endinsa en aquesta escena de la mà del Paul, un jove DJ que forma un duo de garage que salta de les festes privades i els afters més underground a punxar als clubs de moda i fer gires per l’estranger. Però quan el garage passa de moda i els clubs comencen a buidar-se arriben els deutes amb els bancs, els problemes amb les drogues i la soledat. La pel·lícula fuig de la rutina d’ascens, caiguda i redempció dels biopics. Més que sobre l’hedonisme de la festa, Eden parla de la melancolia de la ressaca, però també d’una generació que ha estirat l’adolescència i la joventut fins que la realitat els ha esclatat a la cara.

La directora pren com a inspiració per al protagonista el seu propi germà i firmen conjuntament el guió. “Vaig començar escrivint la història pel meu compte però no parava de fer-li preguntes al meu germà -explica-. Jo vaig començar a sortir de festa als 13 o 14 anys, així que no conec de primera mà l’època que retrato al principi. A poc a poc, em vaig adonar que m’enriquia que ell formés part del procés d’escriptura i vaig demanar-li que escrivís una escena amb quatre personatges que em va entusiasmar, així que vaig continuar obrint la porta fins que vam acabar escrivint el guió plegats”. Retirat de la música i allunyat de les seves temptacions, el germà no va tenir problemes a regirar els calaixos del passat: “Per a ell, la pel·lícula ha sigut un punt d’inflexió, una ajuda per girar full d’una manera positiva. Però no tant per la decisió de deixar el món de la música i mantenir-se sobri, sinó perquè li ha servit per donar valor a aquesta part de la seva vida”.

Si volguéssim comparar Eden amb alguna pel·lícula musical trobaríem un bon candidat en A propòsit de Llewyn Davis, el film dels Coen, que també fa un retrat amarg de la cara B de l’èxit a través de la figura d’un cantautor fracassat a l’ombra de Dylan al Greenwich Village de principis dels 60. Hansen-Love aprova entusiasmada la parella de ball. “M’identifico tant amb la pel·lícula dels Coen que gairebé em fa vergonya, perquè és una obra mestra i no vull que sembli que la comparo amb la meva -diu-. Però crec que hi ha grans paral·lelismes entre elles. En les dues hi ha un gran artista i després algú que també és artista, amb sensibilitat i profunditat, però en un altre nivell. El que passa és que jo sempre he volgut retratar la gent que està a l’ombra. És molt interessant moure el focus i apuntar a la persona que està en un racó de l’escenari. La seva història potser no serà extraordinària, però sí universal”.

A diferència d’altres retrats cinematogràfics sobre escenes musicals, Eden no està interessada a esbossar una cronologia, desconstruir els trets principals o repassar la nòmina d’estrelles del moviment. No és el 24 hours party people de l’electrònica francesa, per entendre’ns, tot i que cedeix a la temptació de recrear el moment històric en què, durant una festa, Daft Punk punxen per primera vegada Da funk. Aquesta escena, filtrada a la xarxa durant el procés de postproducció, va contribuir a fer que molta gent es pensés que Eden era un biopic de Daft Punk, quan la seva presència en el film es limita a un rol secundari. “No m’importa. Quan el públic veu la pel·lícula s’adona de seguida que ells no són els protagonistes. La gent està tan impressionada per Daft Punk i el seu èxit que només veure el nom del grup en una sinopsi o un tràiler assumeixen que ha de ser el seu biopic, com si fos una necessitat”. Secundaris o no, Daft Punk protagonitzen un dels gags recurrents de la pel·lícula quan els porters els bloquegen sempre l’accés a les discoteques perquè no es creuen que són els autèntics Daft Punk. “És una anècdota verídica, sense els cascos no els reconeixien mai i, tot i ser famosos arreu del món, es quedaven a les portes dels clubs moltes vegades”, explica Hansen-Love.

Com a Un amour de jenuesse, Hansen-Love torna a resistir-se a envellir els personatges artificialment, tot i que la història d’ Eden transcorre al llarg de 20 anys. “Sí que ho faig -protesta-, però de manera molt subtil. No m’agrada fer servir maquillatge. T’allunya de la veritat. Així que per a mi només hi ha dues opcions: prescindir de trucs i prendre la llicència poètica de no envellir-los tot esperant que l’espectador ho entengui o bé fer un Boyhood i rodar la pel·lícula al llarg de 20 anys”. Sigui com sigui, la directora defensa la capacitat dels seus actors per fer envellir l’ànima. “D’alguna manera els actors van aconseguir interioritzar el pas del temps, però encara no sé si ho feien de manera conscient o com a conseqüència del procés de rodatge. En algunes escenes m’impressiona com de gran sembla Félix de Givry -que interpreta el Paul- i en el meu anterior film em passava el mateix amb Lola Créton. I sense necessitat d’arrugues, només reflectint què ha passat en el seu interior”. |