MÚSICA
JORDI GARRIGÓS

Da Souza, insultantment joves, virtuosos i capaços

El quartet mallorquí establert a Barcelona publica ‘El gran salt endavant’

Da Souza. Zoom

La història de la música popular està plena d’exemples de bandes que no van suportar la pressió de publicar el segon disc. El més cèlebre, el dels The Stone Roses, ja que tot el que va seguir el seu àlbum de debut es va descriure amb la paraula fracàs. Els Da Souza, quartet de pop mallorquí, trinxen l’expectació de la seva segona referència i l’esmicolen des del títol: El gran salt endavant (2016). Qui parla de por? “Som conscients que des de fora pot semblar una mica flipat”, diu Àngel Garau -bateria i veus- amb un somriure que s’estendrà al llarg de tota l’entrevista. Però no patiu, tot es tracta d’una broma que Lluís Cabot -veus i guitarra- relaciona amb el pla d’industrialització ideat per Mao Zedong a la Xina de finals dels anys cinquanta. “És irònic, i si coneixes la perspectiva històrica del Gran Salt Endavant la cosa no es pot dir que acabés gaire bé”.

El quartet, que completen Biel Stela i Xavier Hernàndez, conviu nit i dia en un pis antic -i immens- del Raval. Es coneixen des de petits, a Ciutat de Mallorca, però ara són residents a Barcelona. És a dir, a trenta minuts de casa però amb una immensitat blava entre poblacions que, sovint, més que un mar, sembla un mur. El seu segon elapé els confirma com un dels grans grups primerencs del país, i és que Da Souza ho tenen tot: són insultantment joves, virtuosos i capaços. El seu millor aval és, sens dubte, la brillantor dels seus textos, plens d’imatges i fotografies quotidianes d’una precisió que espanta. “En Lluís ha trobat la manera de donar certa mística a moments del dia molt naturals”, explica Garau. Cabot, l’encarregat de la lírica, s’explica: “No vull pensar en els possibles sentits de cada lletra que escric, prefereixo que quedi una instantània dels fets”.

I, esclar, el que tenim al davant de vegades és bonic -com la meravellosa descripció d’un matí qualsevol a El naixement de la matèria - però d’altres no tant. Crítica social? “Nosaltres no assenyalem, ens posem davant del mirall i ens descrivim tan bé com podem, sempre en primera persona del plural”, continua Cabot. La hiperconnectivitat, la inestabilitat o la impersonalitat apareixen de forma recurrent al disc i no sempre de manera intencionada: “La lletra de Ruta natural és un simple joc de palíndroms i resulta que tothom ho veu com una cançó crítica; m’agrada que la interpretació sigui oberta”, explica el lletrista.

L’embranzida dels Da Souza passa, també, pel canvi de registre respecte al seu disc de debut, Flors i violència (2013), publicat, com El gran salt endavant, per la discogràfica vigatana Famèlic. “Hem passat d’unes influències a unes altres i ja no busquem un so tan cru”, assegura el bateria abans que Lluís Cabot reculli el testimoni: “És intencionadament més pop i rock del que vam començar fent -explica-. Aquests darrers dos anys ens han interessat grups que abans coneixíem més de passada i ara hi hem aprofundit més, com Pavement o Teenage Fanclub”. Amb els escocesos, tots dos protagonistes hi guarden una relació especial, ja que van fer de banda d’acompanyament amb el seu altre grup -Beach Beach- en una actuació en directe del baixista Gerard Love, fa dos anys, a Barcelona.

El millor homenatge dels De Souza a la banda de Bellshill, a prop de Glasgow, és Tot és aquí, primer senzill del nou disc, la melodia del qual té una certa similitud amb I don’t know, cançó que Teenage Fanclub va publicar en un dels seus elapés fetitxe, Bandwagonesque (1991). “Els has escoltat tant que et surt una estrofa similar i et trobes que no saps si deixar-ho o traure-ho, però vam preferir continuar i veure com acabava”, diu Lluís Cabot. “A mi em ve de gust dir que és un cameo”, afegeix Garau.

Arribats a aquest punt, la conversa deriva cap als seus herois. “Tots quatre vam nàixer als noranta; els grups d’aquella època els hem escoltat de grans”, explica el bateria. Parlen de Joan Miquel Oliver, Quimi Portet i bandes dels seixanta i setanta com la música de la seva vida. “El disc és resultat del nostre bagatge i de l’impuls del que hem escoltat últimament -Parquet Courts, per exemple- però no som uns erudits de l’indie clàssic, quan teníem catorze anys al·lucinàvem amb el Taxi (2004) d’Antònia Font”.|