CINEMA
XAVI SERRA

El purgatori de Judes Iscariot

La debutant Gemma Ferraté explora en clau al·legòrica la figura del deixeble a ‘Tots els camins de Déu’

El purgatori de Judes Iscariot / NIU D’INDI Zoom

“Després de trair el seu millor amic per trenta monedes de plata, Judes va voler tornar la recompensa i entregar-se en lloc de Jesús. Els clergues i els líders no ho van permetre. Llavors, va fugir i es va penjar”. Així resumeix l’evangeli de Mateu (capítol 27, versicles 3-5) l’últim acte de la vida de Judes Iscariot, el deixeble traïdor, un dels personatges bíblics més fascinants. El misteri que amaga el relat breu que fa Mateu del destí de Judes va intrigar la cineasta Gemma Ferraté (Barcelona, 1983). “Judes és una figura estigmatitzada, el gran traïdor de la història-comenta-. Se l’ha representat poc en l’art i sempre amb prejudicis negatius. I és un personatge molt complex i ple de matisos, no pot ser que se li doni tan poca veu”.

Ferraté va investigar la figura de Judes, des dels Evangelis fins a les teories de la conspiració de l’estil de L’última temptació de Crist (Martin Scorsese, 1988), que defensen la seva traïció com un encàrrec secret de Jesús per escenificar la seva mort. El detall que més va interessar-li van ser els tres dies que transcorren entre el penediment i el suïcidi. Què va passar en aquests dies per la ment de Judes? Com va pesar-li la culpa? Tots els camins de Déu, el primer llargmetratge de Ferraté, ofereix una resposta possible a la pregunta en forma d’exercici cinematogràfic radical i abstracte que, gairebé sense diàlegs ni acció, segueix el vagareig pel bosc d’un Judes contemporani (Marc García Coté) i el jove que el segueix (Oriol Pla). “Era un guió minimalista amb quatre elements: les monedes, el paisatge, els actors i la càmera -diu la directora-. Era el que em venia de gust, jugar i experimentar, sense cap pressió”.

La directora es va formar a l’Escac, on va conèixer els seus socis de la productora Niu d’Indi, Aritz Cirbián i Sergi Pérez, productor i director d’ El camí més llarg per tornar a casa. Com el film de Pérez, el cinema de Ferraté és rigorós i sec, sense concessions. A l’Escac va dirigir un dels episodis de Puzzled love, la pel·lícula col·lectiva firmada per 12 alumnes de l’escola. En el projecte de final de carrera, el curt Limón y chocolate, va treballar per primer cop amb Marc García Coté. “Ens vam fer molt amics -explica-. Tenim una connexió molt gran i amb una mirada ja sabem què vol l’altre. Així que em venia molt de gust i em donava confiança que fos a la pel·lícula, que era un projecte tan familiar i minimalista”. D’Oriol Pla, conegut pels seus papers a Animals i Truman -i d’aquí poc a Incerta glòria -, Ferraté destaca “la lleugeresa de la seva ànima”, que servia de contrapunt del personatge de Judes. “Al seu personatge li dèiem «el nen» -revela-. És una mena d’amic invisible que representa la innocència, la mirada neta de qui no ha jutjat mai Judes”. Els dos personatges de Tots els camins de Déu passegen sense rumb per un bosc que funciona com a purgatori, un espai crepuscular amb l’aigua del riu com a element purificador. “El paisatge són uns llimbs que els atrapen -explica Ferraté-. Són boscos del Montseny i la Garrotxa que vam invertir molt de temps a trobar perquè només veient l’espai l’espectador entengués la metàfora, com en el cas de la gruta que simbolitza el descens a l’infern de Judes”.

El film es va estrenar al Festival D’A del 2014 i ha viatjat per festivals de tot el món. Alguns, per a sorpresa de la directora, de cinema gai. “Quan estava escrivint el coguionista, Eduard Sola, ja em va comentar que la història suggeria que els dos nois feien alguna cosa més que passejar pel bosc. Jo vaig dir que no, que només eren amics. Però en el muntatge em vaig adonar que l’Eduard tenia raó. Ara, el subtext homoeròtic no va ser buscat, va sorgir de la mateixa innocència de la pel·lícula”.

Ferraté destaca també la universalitat del film: tot i parlar d’un tema tan arrelat en la cultura catòlica, la història funcionava igual de bé en cultures protestants. Després d’aquesta immersió en el món de la culpa, la cineasta ja està preparant dos nous projectes de llargmetratge: una adaptació d’una obra de teatre d’una dramaturga alemanya sobre els conflictes dels joves i una nova versió cinematogràfica de Solitud, la gran novel·la de Víctor Català.