Una utopia per calar-hi foc

M’encantava viatjar. Ara em fa mandra. M’ho passava de puta mare als festivals. Ara gairebé m’ho passo millor posant-me un disc a casa mentre em prenc dos o tres quintos. Deu ser cosa de l’edat i que cada vegada em costa més superar la ressaca. I amb tot, aquí em teniu, al Prat, esperant per pujar a un avió que em porti a Istanbul per després agafar-ne un altre que em porti a Tel Aviv per després agafar un cotxe que em condueixi a aquell punt indefinit del desert del Nègueb en què se celebra el Midburn, rèplica israeliana del nord-americà Burning Man.

Jo volia ser el Tintín

El Ron, el taxista que em porta de l’aeroport Ben Gurion a l’hotel on avui faré nit a Tel Aviv, em recorda el Torres, un bon amic del meu poble, Gelida. Quan li vaig explicar que venia, el Torres em va dir que no anés a Israel, que no és un país segur, que si volia anar a un festival, aquí ja tenim el Primavera o el Rememberland. Però el Torres és d’aquells que si té mal de cap es pensa que és un tumor cerebral. Vaig intentar fer-li entendre que no, que això són falses idees preconcebudes que ens hem creat, i que si hi ha un país segur al món, justament és Israel. Li vaig amagar, però, que, tot i que no volia, tenia una mica de por. Però, hòstia, jo volia ser el Tintín i he acabat sent un periodista cultural que renega com el capità Haddock, i que és amb viatges com aquests, que cada vegada em fan més mandra (i por), que m’espolso la frustració de no haver aconseguit ser un reporter intrèpid ni tenir un fidel fox terrier. I ara ens avança un cotxe de policia. Va molt de pressa i fa sonar les sirenes. Després en passa un altre. I un altre. I un altre. I després un helicòpter. El Ron posa la ràdio i m’explica que hi ha hagut un atemptat en un restaurant que és a dos carrers del meu hotel. Dos palestins disfressats de jueus ortodoxos han entrat al local i han començat a disparar. Han matat tres persones i n’han ferit quatre més. La policia ha capturat un dels atacants però el segon s’ha escapat (l’agafaran poc després). El Ron em deixa a l’hotel, que, a primera línia de mar, és guapíssim. Jo volia anar a la piscina, que té llums dins de l’aigua i un bar, però em demanen que em tanqui a l’habitació, que no surti, que demà serà un altre dia. Em connecto al wifi. A l’instant rebo un whatsapp del Torres: “No hi hauries d’haver anat”. Miro per la finestra. Tot i la proximitat amb l’assalt, la platja és plena de gent que passeja tranquil·lament. Demà, al desert, al Midburn, serà un altre dia. PutoHergé!

Piròmans ‘emo’

Un vespre de final de juny del 1986 Larry Harvey i Jerry James van cremar una figura de fusta en una platja de San Francisco. Diuen que va ser un exercici metafòric amb què el primer va voler posar punt final al mal de cor que tenia d’ençà que l’havia deixat la parenta. Tres dècades més tard, aquesta parella de piròmans emo neguen el mite i afirmen que tan sols estaven celebrant el solstici d’estiu. Un Sant Joan particular que el 1990 va abandonar la costa del nord californià per establir-se al desert de Nevada. Des d’aleshores no ha parat de créixer: 8.000 participants el 1996, 15.000 el 1998, 23.000 el 1999, 50.000 el 2008. El 2015, 70.000 persones van pagar els 390 dòlars que costava l’abonament. Si moles, has d’anar al Burning Man (i al Coachella i al SXSW)… però, què coi és el Burning Man?, ¿un festival?, ¿un assaig sociològic?, ¿una utopia contracultural?, ¿una versió indie de les falles valencianes?, ¿una mena de spring break per als creadors de les start-ups de més èxit de Silicon Valley i la resta de criatures neoemprenedores? Totes les definicions són vàlides, i totes es poden aplicar també al Midburn, des de fa dos anys, el germà israelià del Burning Man (i a l’AfrikaBurn, el seu bessó sud-africà).

Al bíblic desert del Nègueb, el Midburn, com el Burning Man, està presidit per una gegantina estàtua de fusta, acompanyada d’altres construccions, també de fusta (enguany, aquí, i entre moltes d’altres, hi ha un vaixell pirata, una arca de Noè, una rèplica de la màscara de Darth Vader… obres, totes, dels artistes més radicals del país, que deuen amagar un significat que jo desconec perquè ningú no me l’ha explicat). El Midburn dura una setmana i l’últim dia es cremen totes les construccions. “És art efímer, metàfora de la caducitat de la mateixa vida. El Midburn és una celebració del moment, de l’avui i de l’ara i del dret a sentir-se diferent”, m’assegura amb el somriure d’un venedor d’enciclopèdies porta a porta Eyal Marcus, un dels directors del… ¿festival? Al voltant de les estàtues s’erigeix una ciutat temporal formada per tendes de campanya que, recobertes de sorra, semblen dunes, i carpes improvisades, on, sense ordre ni horaris preestablerts, es van succeint tota mena d’actuacions i performances. Perquè com que el Midburn és un festival que no és un festival, no té una programació musical concreta sinó que per allà treuen el nas alguns dels noms més destacats de l’escena underground d’Israel, especialment, de l’electrònica.

Quimera hippiosa (que no tothom s’acaba d’empassar), el Midburn, com el Burning Man, no té patrocinadors privats, és una entitat sense ànim de lucre i tots els membres de l’organització són voluntaris que fan la seva feina sense cobrar. No hi ha punts de venda de marxandatge, però, tampoc, de beguda ni de menjar. Vaja, que no hi ha cap mena de botiga i tota transacció es basa en l’intercanvi entre els assistents: tu dónes una ampolla d’aigua al veí i ell et torna el favor amb un entrepà, entregues quatre plàtans al tatuador i tornes a casa amb un nou gravat de tinta a la pell. “Ens agrada dir que no volem espectadors, sinó participants”, em remarca l’Eyal sense deixar de somriure. “Volem que la gent senti que és la veritable creadora del Midburn. Aquí tothom pot fer el que vulgui”. I jo el que vull fer ara és imbuir-me d’aquest esperit hedonista-artístic-llibertari- new age -neoliberal i infiltrar-me entre les 10.000 persones que deambulen per aquí. Són les quatre de la tarda i fa tanta calor que fins i tot el mercuri del termòmetre s’ha declarat en vaga, però hi ha muntada una mena de rave. Sobre un entarimat que sembla a punt de caure, punxa un paio que és calcat a Ron Jeremy. De camí, un tio disfressat de Lawrence d’Aràbia em passa una ampolla d’un licor d’alguna cosa amb gust d’anís. Com que no tinc res per donar-li a canvi, en faig un glop i fujo corrents cap a la gentada que balla. Em poso al costat d’una noia vestida de dominatrix que dóna fuetades a l’aire. Ggggrrrrrr… Una mica més enllà, n’hi ha un per terra en pilotes, mig adormit sobre la sorra. Prop seu en veig un que va d’àrbitre de futbol i el seu col·lega, tutú inclòs, de ballarina. Aquell que, com si estigués vivint una experiència mística, balla amb els ulls tancats només porta els calçotets, i la seva parella, que somriu veient el seu xicot en plena experiència mística, una faldilla molt curta. Res més que una comunitat oblidant-se de les seves circumstàncies per sentir-se lliure, encara que només sigui durant una setmana, al desert. Ja que hi sóc, també tanco els ulls i em deixo dur fins a cremar totes les naus.

Potser perquè el rastre de sorra que vaig deixant per la terminal de l’aeroport em delata, tot i que no vull entrar al país sinó tornar a casa, posar-me un disc i beure’m dos o tres quintos, la noia que m’atén al control de seguretat em martiritza a preguntes: què he vingut a fer, què he fet, quins llocs he visitat, a quins hotels he dormit, a què em dedico. “Sóc periodista freelance i he vingut al Midburn”. Em demana per a quines publicacions treballo. Els hi enumero. “Molt bé, vaig a comprovar les seves dades”. Marxa. Tecleja l’ordinador. Torna. “Ha escrit mai per al diari Ara?” “No… encara”.