Música
JORDI MARTÍ FABRA

La sardana, fora crostes!

Com el ‘trap’ que sona als mòbils d’avui en dia o els discos de rock del segle passat, la dansa més bella de les que es fan i es desfan té un origen molt més juvenil, punk i incendiari que no ens pensem. Sabíeu, per exemple, que Xavier Cugat va voler exportar-la al mercat ianqui?

La sardana, fora crostes! Zoom

El nomenament de Lluís Puig com a conseller de Cultura, el juliol passat, va provocar reaccions curioses. Opinadors professionals van airejar la seva activitat com a sardanista com si això el desacredités per al càrrec! Va ser l’enèsim símptoma que la sardana, potser més encara que altres expressions de la cultura popular, ha de carregar amb un sac de tòpics. Carrinclona, antiquada, avorrida... Però, com passa amb tot, només fa falta gratar una mica per fer caure la crosta dels tòpics. Com deia Antonio Baños en aquestes mateixes pàgines fa unes setmanes, la sardana té un origen més incendiari del que sembla.

És cert, avui la sardana té un munt de connotacions adherides per uns i altres al llarg de segle i mig. La musicòloga Anna Costal, que ha fet una tesi sobre Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre el 1859 i el 1874, explica que cada generació ha fet la seva lectura simbòlica de la sardana. “Aquesta gent que salta quan es nomena un «conseller sardanista» no fa altra cosa que projectar el seu imaginari, parcial i subjectiu com tots. En realitat les músiques no s’han de veure com un objecte estàtic tancat en una vitrina, sinó que tenen evolucions i valors simbòlics canviants”. Trasplantada des de les viles empordaneses, la burgesia va instaurar la sardana a Barcelona com un emblema del catalanisme; el Noucentisme hi va veure una connexió amb antics rituals solars arribats de Grècia a través d’Empúries; el franquisme la va usar com a eina de folklorització i control ideològic en el marc dels coros y danzas i molts antifranquistes la van ballar com a forma de resistència.

En els últims temps, estudis acadèmics han documentat els orígens de la sardana i han desmuntat molt tòpics essencialistes. El llibre Córrer la sardana, dirigit per Jaume Ayats, o la tesi de Costal sobre el músic seminal Pep Ventura, donen una visió de la sardana llarga com un ball de moda que es va configurant a l’Empordà a mitjans del segle XIX, amb el contrapàs i la sardana curta com a precedents i una influència determinant de l’òpera italiana que triomfava a l’època. I, molt important, la sardana llarga va ser abans de res un nou ball lligat als ambients liberals, republicans i federals i un marcador identitari de la joventut a les places. Una mica com el rock als discos del segle passat i com el trap als mòbils dels instituts d’avui.

Com tots els corrents musicals, la sardana ha tingut molts episodis de tensió entre grups que, simplificant, podríem descriure com a puristes i revolucionaris. En l’àmbit mediàtic, un de curiós es va viure l’estiu del 1954. Xavier Cugat, arribat d’Amèrica per actuar a la Monumental de Barcelona, va declarar que tenia pensat introduir la sardana en el mercat nord-americà. Fent-hi, això sí, algunes modificacions per adequar la dansa al gust ianqui. A la premsa van ploure les cartes plenes d’indignació i insults per l’atreviment. També hi va haver hostilitat explícita i nassos arrufats quan el projecte Sardanova de Santi Arisa va trencar esquemes, agermanant sardana i jazz-rock.

Avui està més acceptat que amb la sardana i amb la formació instrumental que acostuma a interpretar-la, la cobla, es pot experimentar com amb qualsevol altre gènere. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi s’han cansat de recollir ovacions interpretant La Santa Espina al costat de versions de Barbara o Fabrizio de André. I ha nascut un festival, Amb So de Cobla, pensat per lligar la tradició sardanista de Palamós amb noves expressions coblístiques. Però encara hi ha molta estigmatització latent. El 2010, a l’escenari de Luz de Gas, Carles Flavià va exclamar: “Això de la sardana no es pot aguantar. Menys sardana i més rumba catalana!” En un costat, els urbanites, moderns i cosmopolites; en l’altre, els de les espardenyes i la barretina.

Va ser aquesta estigmatització la que va propiciar el documental Sardana, dansa nacional de Catalunya? La seva directora, la periodista Ester Plana, explica que amb aquest documental van intentar donar resposta a “una visió generalitzada de la sardana com una manifestació antiga, carrinclona i desprestigiada”. Una visió que, al seu parer, “no està basada en fonaments ni en coneixements, sinó en prejudicis: una cosa et pot agradar o no, però l’has de conèixer per tenir un criteri”. El documental es va produir en un moment en què des d’àmbits sardanistes es demanava la declaració institucional de la sardana com a dansa nacional de Catalunya. “Per això vam posar l’interrogant al títol del documental -comenta Plana-, les declaracions institucionals poden dur a crear realitats paral·leles; potser el més important és que es conegui, que es visqui i que es vegi quins valors pot aportar la sardana avui”. Ester Plana també creu que s’ha d’anar més enllà de debats estèrils que es queden en l’àmbit intel·lectual i viure més la cultura a peu de carrer. Per això al documental es recullen dos exemples eloqüents: els joves que ballen sardanes per fer festa a les matinades de la Patum de Berga i la revifalla que han experimentat la jota i les rondalles al sud de Catalunya, unint la festa i la reivindicació social i territorial.

El 1999, el tenorista Jordi Molina va deixar les ballades i la cobla per dur el seu instrument per nous camins. En paral·lel al vessant creatiu, a més de coordinar un projecte sobre la memòria dels músics de les cobles-orquestra al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, prepara una exposició sobre el centenari de Ricard Viladesau, el Príncep de la Tenora. “He de dir que la situació fa vint anys era més dura -explica Molina-, no només pels clixés al voltant de la sardana i de la cobla sinó perquè des del sector professional tampoc no s’acabaven de veure clares les innovacions. La tenora portava una motxilla a sobre de cosa poc moderna. Aquesta visió carrinclona s’ha anat revertint a base de feina, però queda molt de camí perquè, com a país, diria que ens falta una mica de paritat a l’hora de valorar totes les músiques”.

Pel que fa als aplecs i els balladors, Molina constata: “Avui hi ha menys participació que anys enrere, hi ha una davallada continua i inqüestionable. Però també és cert que actualment funcionen cent cobles i hi ha moltes iniciatives. Musicalment és el millor moment, sens dubte. Com comentàvem una vegada amb Marcel Casellas, tot evoluciona i les coses comencen i s’acaben...”

El càstig de la Moreneta

Marcel Casellas és un personatge important en el panorama de la música d’arrel catalana. Els seus projectes deixen un solatge que altres aprofiten. Amb La Principal de la Nit va imaginar una cobla que animava locals nocturns i discoteques, i ara lidera la Cobla Catalana dels Sons Essencials, que situa la cobla i la sardana en un context de rumbes, ball plans, jotes, rebatuts, cúmbies, seguidilles... Una de les seves peces emblemàtiques és Ara arriba la cobla, una rumba en què s’explica una història curiosa: la cobla no tenia percussions com a càstig de la Moreneta pel tràfic esclavista d’alguns catalans a les Amèriques. Però de la mà de la rumba catalana, la cobla es redimeix en aquesta cançó amb una fusió “quotidiana i natural”. Els músics de la Cobla Catalana dels Sons Essencials són ara mateix a Xangai, actuant en un festival. Potser allà s’escolten la sardana sense tantes crostes ni connotacions.