El rugbi és cultura
ESPORTS
Oriol Rodríguez

El rugbi és cultura

El rugbi és cultura

Deia l’escriptora Françoise Sagan que li agradava el rugbi no per violent sinó per intel·ligent. Coincidint amb la celebració d’una nova edició del Torneig de les Sis Nacions repassem les tradicions i valors que fan d'aquest joc de pinxos jugat per cavallers un fet cultural sempre a reivindicar

"En aquella final no va perdre ningú, vam guanyar tots", afirmava vint anys després François Pienaar, capità de la selecció sud-africana de rugbi que el 24 de juny del 1995 es va proclamar campiona del món guanyant contra tot pronòstic la Nova Zelanda liderada pel mític Jonah Lomu. Després de 27 anys tancat a la tenebrosa illa de Robben, en feia només un que Nelson Mandela havia sigut proclamat president de Sud-àfrica i les ferides provocades per dècades d’apartheid encara supuraven. Però aquella nit, durant els 80 minuts que va durar la final, el rugbi va aconseguir que els 39 milions de sud-africans, fos quin fos el color de la seva pell, s’oblidessin de pors i odis i iniciessin el seu camí de transformació cap a una nació irisada.Els Springboks van ser protagonistes d’una vetllada en què es van conjugar tots els valors que fan del rugbi un esport (potser el millor de tots) únic. Equip, inclusió, tolerància, humilitat, esperit de superació, perseverança... definitivament això de perseguir una pilota ovalada és un extraordinari fet cultural. La gesta va ser recollida temps després a El factor humà de John Carlin, un llibre que hauria de ser lectura obligatòria en escoles, instituts, universitats i barres de bar i que va ser portat al cel·luloide per Clint Eastwood sota el títol d’Invictus.

Equip

Sí, d’esports d’equip n’hi ha moltíssims: futbol, basquetbol, handbol... Fins i tot el fascinant cúrling és un un esport col·lectiu. Però, sense voler menystenir les virtuts i valors de tots aquests altres, el rugbi és, indubtablement, el més paradigmàtic i representatiu dels esports d’equip. Al rugbi, com al futbol, el basquetbol, l'handbol (o fins i tot el fascinant cúrling), hi ha les seves figures i estrelles, però a la melé o el ruck el que és preponderant és la força i empenta comunes, un esperit grupal que queda perfectament reflectit a les samarretes. Fixeu-vos en la part posterior, la de l’esquena. Allà on, sobre el dorsal, tots els altres esports hi imprimeixen el nom del jugador, al rugbi hi deixen un espai en blanc. L’equip sempre està per sobre de la individualitat.

Inclusió

Tot i que l’Escor Gaztedi Rugby Taldea juga a la Primera Basca, el 2015 el club de Vitòria es va proclamar campió del món. En una iniciativa pionera a l’Estat, l’any 2010, l’Escor Gaztedi Rugby Taldea va unir forces amb el programa Oci i Temps de Down Araba, l’associació dedicada a promoure la integració de les persones amb síndrome de Down. D’aquella trobada en va sortir un equip inclusiu en què militaven tant jugadors del quinze del Gaztedi Rugby com membres de Down Araba. I aquest equip va conquerir el primer Mundial de Rugbi Inclusiu que es va celebrar fa dos anys a la ciutat anglesa de Bradford.

Rival

En el rugbi al rival se’l vol guanyar però, primer i molt especialment, se l’honra. Una admiració per l’esforç de l’adversari que es plasma en moments tan especials com el passadís amb què l’equip guanyador acomiada entre aplaudiments l’oponent. O el popular tercer temps, aquesta pròrroga festiva en què els jugadors dels dos bàndols, juntament amb tècnics, directius, àrbitres, familiars i fins i tot seguidors, coincideixen davant d’una revigoritzant pinta de cervesa (i dues i tres) per comentar la jugada i acabar deixant-se anar entre bromes i càntics col·lectius.

Per equivocades que siguin les decisions que pugui prendre l'àrbitre, no només s’acaten sinó que no es discuteixen mai

Àrbitre

En l’edició de l’any 2012 del Dakar, el pilot de motos Cyril Despres va ser sancionat per l’organització amb vuit minuts de descompte. Quan la premsa li va preguntar què pensava de la decisió, el francès va respondre que un dels seus esports favorits era el rugbi perquè en l'esport oval no es discutien les decisions dels àrbitres. Efectivament, ser àrbitre és tot un honor al rugbi. Els quinze jugadors dels dos equips, els tècnics i fins i tot els aficionats, saben que la seva és una tasca tan difícil com necessària. Sense àrbitre no hi ha partit i, per equivocades que siguin les decisions que pugui prendre, no només s’acaten sinó que, com afirmava Despres, no es discuteixen mai.

Tolerància

Nigel Owens està considerat el millor àrbitre de rugbi del món. "Xiular la final del Mundial del 2015 entre Austràlia i Nova Zelanda davant de 85.000 persones i milions veient-la a casa, analitzant cada decisió que prens sota molta pressió, no va ser res comparat amb el desafiament d'acceptar el que era", revelava recentment el jutge gal·lès en un programa de la BBC recordant el dia del 2007 en què es va declarar obertament homosexual. Va ser a partir d’aleshores i gràcies al rugbi que va aconseguir acceptar la seva condició. “El camp de futbol és 500 iardes més enllà”, li va deixar anar a un jugador de l’Ulster que feia comèdia en la seva visita al camp dels Leicester Tigers. Dialogant i irònic, en aquests deu últims anys no ha topat amb cap jugador, tècnic o directiu que fes mofa de la seva homosexualitat. Al rugbi no hi ha espai per a les fòbies.

Seguidors

Imagineu-vos un estadi de futbol emmudit quan el davanter centre rival està a punt de picar un penal que pot donar-li la victòria. O un pavelló de basquetbol en silenci sepulcral mentre l’estrella visitant ha de llançar un tir lliure amb el marcador igualat i el temps exhaurit. Una imatge similar a aquestes (oníriques i impossibles en molts altres esports) postals es produeix en tots els estadis de rugbi cada vegada que el mig d’obertura xuta a pals. No, en el rugbi la gent no va a maleir els àrbitres ni a cagar-se en els rivals. Aferrats a les tradicions i a un gairebé exagerat sentit (una vegada més) del respecte, en el rugbi els seguidors dels dos equips, entremesclats a les grades, van a animar els seus i a fer tant de la victòria com de la derrota una festa.

Humilitat

Fent bons tots els pronòstics, el 31 d’octubre del 2015 els icònics All Blacks es coronaven campions del món. Una de les figures més destacades d’aquella selecció neozelandesa va ser Sonny Bill Williams, que també va protagonitzar una de les anècdotes més entranyables de la vetllada. Mentre la selecció oceànica feia la protocol·lària volta d’honor, Charlie Lines, un jove de 14 anys, va saltar a la gespa amb la idea d’abraçar-se a Sonny Bill Williams. Abans d’aconseguir el seu objectiu, Lines va ser placat pels membres de seguretat. Va ser aleshores quan Williams no només va córrer a defensar el seu jove seguidor, sinó que, en un extraordinari acte d’humilitat, es va despenjar la medalla d’or que havia acabat de guanyar i la va regalar a un incrèdul Charlie Lines. "Estic content que la tingui el nano perquè sé que l’apreciarà de veritat", va declarar Williams restant importància al seu acte d’humilitat.

Superació

L’Alberto i l’Elinson feia només dos anys que jugaven a rugbi, el primer al Rugby Atlético Club, el segon a l’URO Rugby Alarcón. Era el minut 60 d’aquell partit de diumenge d’octubre del 2015 i l’Elinson marxava directe cap a la línia d’assaig. L’Alberto el va intentar placar. Encara no havia caigut a terra que va intuir que seria una lesió greu: una luxació medul·lar a l’altura del coll. Dos mesos després d’aquell tràgic placatge un encara turmentat Elinson visitava l’Alberto a l’Hospital Nacional de Paraplègics de Toledo. L’Alberto el va rebre amb un somriure enorme i el convenciment que se’n sortiria. “Vaig descobrir el rugbi a través d'uns amics i em vaig posar a entrenar-me amb ells”, declarava l’Alberto en una entrevista que li va fer el diari El Mundo. ‟Tenia 37 anys i ara en tinc 39. En aquests dos anys he après molt: la companyonia i la germanor. Al camp no som 15, som més. Un company és un company. Tant és que sigui d'un altre equip. Mira l’Elinson, si no".

Perseverança

Tot i poder anar exageradament per sota en el marcador, un equip de rugbi no descansa i lluita fins al final, com la selecció japonesa en el Mundial del 2015. L’última vegada que el combinat del País del Sol Naixent havia guanyat un partit d’una Copa del Món havia sigut l’any 1991, en què es va imposar a Zimbàbue. Des d’aleshores tot havien sigut derrotes. La història va canviar 24 anys després i, a més, contra la totpoderosa selecció de Sud-àfrica. No ho tenien fàcil, els Brave Blossoms (flors valentes). El cronòmetre gairebé marcava el minut 80 i perdien per 3 punts. L’oval, però, era seva. Podrien haver optat per un drop i empatar el partit. Van decidir seguir amb la jugada i intentar l’assaig. Després de diverses fases, la pilota va arribar a l’ala Karne Hesketh, que es va filtrar entre la defensa dels Springboks. La victòria del Japó va ser una qüestió de perseverança.