Si esteu llegint això és que estic de vacances. Laborals, esclar. Perquè ni l'operació biquini ni la xafogor d'un estiu a la gran ciutat han fet minvar la meva voraç golafreria durant aquestes setmanes de pausa al Play. Ans al contrari; en especial durant les dues setmanes centrals de l'agost, quan Barcelona estava (gairebé) deserta i no hi havia ningú a l'altre extrem del correu electrònic, vaig gaudir de petits i grans homenatges, en solitari i compartits, que m'han amenitzat l'espera fins ara que em retrobo amb vosaltres, estimats –anònims i espero que també voraços– lectors.
Ho vaig aprofitar per tornar a La Cuina d'en Garriga (Consell de Cent, 308) amb el meu amic Charly per atacar a quatre mans un empedrat amb un generós morro de bacallà, un rosbif meravellosament fumat, un xai de llet al forn que es desfeia al ganivet i un pastís de llimona que em va fer replantejar la meva congènita mandra envers les postres. També vaig gaudir pràcticament a soles de dues de les meves bodegues preferides de Barcelona: a La Pineda (del Pi, 16) vaig assaborir a càmera lenta la gilda que veieu a la fotografia, i a La Bodegueta (rambla de Catalunya, 100) vaig convertir-me en l'home més odiat d'Instagram un dimecres a les 16.30 h en compartir la ració de moixama més enlluernadora que els meus amics recorden.
Però també ho vaig aprofitar per fer petites escapades, que consti. A Tossa de Mar vaig cruspir-me el millor peix dels últims anys, el sard imperial al forn del Marítim (Sant Ramón de Penyafort, 7), i vaig tastar noves cerveses d'importació al bar La Gamba tot escoltant Jefferson Airplane o The Black Angels. I a Castelló de la Plana vaig tornar a confirmar que la millor paella (valenciana) és la que fa la meva sogra... amb permís de la meva dona, deixeble seva.
Si esteu llegint això és que sóc a Nova York i que el pròxim Golafre 365 l'escriuré des d'allà. Man v. food!
