NBA i literatura, el millor joc d'equip

En els prop de quaranta articles que integren El silencio del héroe, el recull de textos de Gay Talese i un dels llibres de capçalera del periodisme esportiu, només tres tenen el bàsquet com a protagonista. La boxa, el beisbol, el futbol americà o el golf acaparen bona part de l’atenció i els interessos de l’admirat escriptor de Nova Jersey i, tenint en compte aquesta distribució descompensada, podríem arribar a pensar, de manera més generalitzada, que l’esport de la cistella ha jugat un paper secundari en la història més daurada del gènere. Però com diu el tòpic… ‟això no és el que sembla, t’ho puc explicar”.

La publicació fa unes setmanes de la traducció al castellà de Pistol, de Mark Kriegel, és una brillant manera de desmentir-ho ja d’entrada. Tot i que es tracta del biopic d’un jugador excepcional envoltat de mística i llegenda com Pete Maravich -el geni nord-americà d’origen serbi que va revolucionar la NBA als 70 amb el seu estil trencador i imaginatiu-, el llibre en realitat es llegeix com una novel·la de gran abast extraesportiu, tan precisa en el perfil personal i professional del seu protagonista com en el retrat social i emocional d’una època convulsa i fascinant de la història dels Estats Units. Literatura de qualitat i irresistible, independentment dels coneixements o els interessos que et desperti la millor lliga del món, i que exerceix de perfecte exemple per enderrocar el vell mite que el bàsquet no pot competir amb la boxa, el futbol o el ciclisme en el podi d’esports més proclius al geni literari.

Pistol s’afegeix al també recent Cuando éramos los mejores, de Jackie MacMullan, publicat a Espanya a finals del 2015, una altra referència interessant per copsar les virtuts del millor periodisme literari centrat en el bàsquet, en aquest cas una anàlisi rigorosa i metòdica de la rivalitat inesgotable que van protagonitzar Larry Bird i Magic Johnson als 80. No sembla casualitat ni coincidència que els dos títols els hagi llançat Contra, una editorial barcelonina amb un meritori catàleg de llibres d’esports, música, cultura pop i novel·la contemporània i en què el bàsquet comença a tenir més protagonisme. “La gran eclosió de la literatura esportiva en l’edició espanyola de fa uns quatre o cinc anys -explica Eduard Sancho, un dels responsables de Contra- va deixar una mica de banda el bàsquet per dedicar-se fonamentalment al futbol, el running i el ciclisme. Nosaltres hem trigat a apostar pel bàsquet, però ens venia molt de gust fer-ho. En aquest sentit, la nostra estratègia ha sigut anar a poc a poc: primer intentant crear un públic i fer pedagogia i posteriorment endinsant-nos en el bàsquet quan tot el sector estigués un pèl més madur”.

Hi havia precedents a tenir en compte dins el sector editorial estatal: els llibres reflexius, filosòfics i introspectius de Phil Jackson, l’entrenador dels Chicago Bulls de Michael Jordan i dels Lakers de Kobe Bryant i Shaquille O’Neal; el sorprenent i graciós dietari personal de l’exjugador Paul Shirley, que a ¿Me puedo quedar la camiseta? es revela com un escriptor enginyós; aportacions de periodistes especialitzats com Antoni Daimiel o Gonzalo Vázquez; un grapat de biografies de jugadors mítics, des de Michael Jordan fins a Drazen Petrovic o Stephen Curry i LeBron James; notables incursions en la ficció amb el bàsquet com a fil argumental, des de Bajo el culo del sapo, de Tibor Fischer, a Corre, conejo, de John Updike; i fins i tot alguna editorial específica dedicada al tema, com Ediciones JC. Potser el que faltava era exportar les grans obres del gènere, els clàssics en majúscules que han donat més entitat i volada al periodisme basquetbolístic, i començar a perfilar una bibliografia en castellà en condicions. La prestatgeria dedicada al bàsquet de la teva llibreria preferida feia poc goig si la comparaves amb la del running, per exemple, i ja tocava canviar aquesta dinàmica.

Perquè encara ara sembla inevitable la sensació que a Catalunya i Espanya, malauradament, la literatura al voltant del bàsquet no té la mateixa difusió i atenció que altres disciplines. “Aquí sens dubte és tal com dius, però als Estats Units és diferent. Allà hi ha una forta tradició de llibres de bàsquet en l’àmbit de la literatura juvenil des dels anys 50, per exemple, amb autors com Clair Bee. Estem parlant de llibres que venien milers i milers d’exemplars entre els adolescents de l'època”, comenta Sancho. I, ja engrescat amb el tema de la conversa, afegeix: “Podríem parlar també de Corre, conejo, de John Updike, una de les grans novel·les americanes del segle XX, el protagonista de la qual és un exjugador de bàsquet. A principis dels 70 John McPhee, un dels grans mestres de la no-ficció americana, va escriure un llibre meravellós sobre Bill Bradley i des dels 80 fins ara s’han escrit nombroses obres mestres del gènere amb autors, la majoria periodistes, tan prestigiosos com David Halberstam, Sam Smith, Bill Simmons i Adrian Wojnarowski. Als Estats Units el bàsquet ha tingut una dimensió literària i cultural molt forta. Segurament només el superen la boxa, el beisbol i el futbol americà”.

Els factors que han provocat aquesta escletxa entre mercats i pràctiques esportives són diversos. En el cas del running, per exemple, es fa difícil lluitar contra les tendències i les modes ben arrelades: la febre per córrer, i en general pels esports de superació personal, ha saturat les prestatgeries del país de referències molt semblants. En el del futbol, evidentment, tot s’explica a partir de criteris de popularitat, possibilitats comercials i una potent i molt rica tradició literària en castellà i català que ve de lluny. ¿I pel que fa a la boxa? ¿I al ciclisme? “Segurament -explica l’editor català- la seva dimensió èpica i individualista, especialment en la boxa, hi té alguna cosa a veure. A més a més, el pes cultural de la boxa no només en la literatura sinó també en el món del cinema, per exemple, ha sigut històricament molt superior al dels altres esports”.

De fet, fins i tot un esport poc explotat des de l’àmbit de les lletres com el tenis últimament ha vist com també entrava en aquesta dinàmica de reivindicació periodística: Los niveles del juego, de John McPhee, o El tenis como experiència religiosa, de David Foster Wallace, deixen clar que no s’hi val a badar i que els aficionats al bàsquet, però també a la millor literatura esportiva, mereixen més atenció del sector editorial. En aquesta guerra sembla que podrem seguir comptant amb Contra: “El que tenim clar és que ens agradaria tant desenterrar clàssics nord-americans com crear obres noves fetes des d’aquí sobre temàtiques més properes. Les dues vies em semblen igual d’apassionants i necessàries”. Per idees i propostes que no quedi. Heus aquí les meves: Heaven is a playground, de Rick Telander; The last shot: City streets, basketball dreams, de Darcy Frey; The book of basketball: The NBA according to the sports guy, de Bill Simmons; The breaks of the game, de David Halberstam; o Loose balls: The short, wild life of the American Basketball Association, de Terry Pluto.