Martini

MARTINI, els secrets de 150 anys d’història

Anem a fer el vermut? Aquesta expressió es va crear i posar de moda al mític Café Torino del passeig de Gràcia de principis de segle. T’expliquem l’origen i l’elaboració del famós aperitiu italià

MARTINI, els secrets de 150 anys d’història / MARTINI Zoom

Parlar de Martini és parlar d’història. Al darrere d’aquesta beguda italiana originària de Pessione, a la regió del Piemont, també hi ha la història de dos somiadors: l’intrèpid emprenedor Alessandro Martini i el mestre artesà Luigi Rossi. El 1863 van comprar la Distilleria Nazional di Spirto di Vino de Torí i, juntament amb un tercer soci, el financer Teófilo Sola, van dedicar els seus esforços a crear un vermut diferent i especial. A diferència dels vermuts amargs de l’època, el Martini destacava perquè era una beguda suau i sofisticada. El secret? La bona mà de Rossi a l’hora de mesclar el vi del Piemont amb més de 40 ingredients botànics de tot el món. La seva fórmula va tenir un gran èxit.

¿El Martini d’avui té el mateix gust que el Martini de fa un segle i mig? La resposta és que sí, i tot gràcies a un procés d’elaboració ancestral que s’ha mantingut generació rere generació. Actualment aquesta responsabilitat recau en dos grans artesans com són Giuseppe Musso, el mestre mesclador, i en Ivano Tonutti, el vuitè mestre herborista de la casa. De les seves mans i el seu olfacte depèn que el Martini continuï sent fidel a la seva recepta original (que només coneixen quatre persones i que està custodiada en una caixa forta de Ginebra, a Suïssa).

Des de fa més de 20 anys, Tonutti i el seu equip seleccionen els millors ingredients botànics d’arreu del món. La recepta de Martini en conté més de 40: des de les herbes aromàtiques del Mediterrani (com el dictam de Creta i l’artemísia del Piemont), les flors aromàtiques (com la rosa de Provins del Marroc i les violetes d’olor d’Itàlia) i les fruites fragants (com el gerd francès i la llimona espanyola) fins a les fustes exòtiques (com la quàssia de Jamaica i el cascarillo de les Bahames), les arrels úniques (com l’arrel de lliri italiana i l’arrel de genciana francesa) i les espècies captivadores (com el clau de Madagascar i la canyella de Sri Lanka). Per captar l’elixir de tots aquests ingredients, es deixen reposar amb alcohol natural al tamburo, un recipient que durant quinze dies gira dues vegades al dia i que la resta de l’estona s’està quiet. D’aquí ve el nom d’aquest procés d’elaboració tradicional (el macerato a la girata lenta ), que permet extreure’n tots els matisos olfactius.

El paper que juga Musso en l’elaboració del Martini és igual d’important. Ell i el seu equip són els encarregats de seleccionar i mesclar els vins que proporcionen el cos del vermut, provinents de la primera premsada del raïm, d’aquí el seu caràcter fresc i lleuger. Al mateix temps, el maridatge òptim d’aquests vins ha de permetre aflorar l’elixir botànic creat per Tonutti, ja que en aquesta mescla recau el gust i l’aroma singulars del Martini.

Alessandro Martini i Luigi Rossi confiaven tant en el seu vermut que no van tardar a exportar-lo. El 1897 va arribar a Barcelona i des d’allà es va anar introduint a la península Ibèrica. A la capital catalana va marcar tendència, fins al punt que el 1902, als baixos d’un edifici modernista de passeig de Gràcia -situat al número 18 i projectat per Antoni Gaudí, Pere Falqués i Josep Puig- es va obrir el mític Café Torino. Un establiment decorat a la italiana que va convertir-se en el punt de trobada de burgesos i turistes i que va posar de moda l’expressió anar a fer el vermut.