Art
MONTSE VIRGILI

Hull, quan la cultura canvia el món on vius

Kingston upon Hull és una ciutat a priori avorrida i decadent del nord-est d’Anglaterra que no apareix a les guies turístiques, però que enguany ostenta la capitalitat de la cultura britànica. Exposicions i altres activitats artístiques i culturals han començat a transformar el paisatge urbà i també els que hi viuen

Hull, quan la cultura canvia el món on vius / HULL UK CITY OF CULTURE 2017 Zoom

Hi ha pocs motius per saber on para Hull i la mateixa pobra quantitat d’al·licients per arribar-s’hi, asseguren les guies turístiques. Prop de York, i lluny de la sofisticació pèl-roja de la ciutat emmurallada, Hull és una urbs del nord-est d’Anglaterra, feréstega i lleganyosa, arraconada geogràficament com el cantó de casa on no passem mai la pols. Batejada com a Kingston upon Hull, fa temps que va arrencar-se els llautons. Es fa dir Hull amb la confiança que l’opulència no és cosa seva.

Les bromes i les rimes sarcàstiques amb el seu nom formen part de la vida dels anglesos, com la cervesa al pub, la reina mare i un tros de cheddar florit al final de la nevera. Hull is hell [Hull és l’infern], Hull is dull [Hull és avorrit], diuen. Quan els britànics fan llistes de les pitjors ciutats de la Gran Bretanya per viure o de les que no mereixen ni una visita, Hull sempre apareix a tots els rànquings. Potser per això, en aquest bastió laborista va arrasar el Brexit, perquè Hull mai ha cregut que algú tingui interès a salvar-lo, des de fora.

Una àvia amb la seva neta a Woodcock Sreet, el 1979, en un sofà abandonat enmig del carrer. Zoom

Una àvia amb la seva neta a Woodcock Sreet, el 1979, en un sofà abandonat enmig del carrer. / Alec Gill

Enguany, aquest forat humit de món ha sigut designat capital de la cultura britànica del 2017, i amb l’habitual humor britànic, el seu eslògan provoca el visitant amb “ You are only here for the culture ” [Ets aquí només per la cultura]. Com si el que haguessin d’escriure a continuació fos “perquè si no arrencaries a córrer”. El menyspreu cap a aquesta ciutat s’ha anat fabricant al mateix temps que la recessió econòmica viscuda en els últims 40 anys. A la primera meitat del segle XX, va ser una de les ciutats més pròsperes d’Anglaterra. La seva economia es basava principalment en el mar. Com a conseqüència de les guerres del bacallà, Islàndia va aconseguir ampliar la zona de pesca fins a deixar Hull gairebé en la ruïna. Amb una de les taxes més altes d’atur de la Gran Bretanya, es diu que les tres últimes generacions malviuen dels subsidis.

Un tomb per l’artèria principal de la ciutat, Hessle Road, explica molt bé en què s’ha convertit. Edificis sencers abandonats, pubs i restaurants amb menús polsegosos i portes tapiades perquè ningú els ocupi; restaurants de fish and chips, motiu d’orgull local; cases d’empenyorament farcides de daurats que es disputen la brillantor amb els fluorescents; petits magatzems de roba barata, i sempre, en qualsevol moment, esquitxant-ho tot, algun memorial amb llistes interminables d’homes que van perdre la vida al mar o bé grafitis descomunals que recorden els de Belfast sobre la lluita pels drets laborals dels pescadors.

A un quart d’hora a peu d’aquest escenari de lirisme a l’estil Ken Loach, hi ha l’estació principal de Hull. Sota les seves arcades d’estil renaixentista del segle XIX, dona la benvinguda al visitant l’estàtua de Philip Larkin, un dels poetes més respectats de la literatura anglesa i un dels pocs reclams culturals del qual Hull ha sabut treure rendiment abans que fos capital de la cultura. Larkin va ser el bibliotecari de la Universitat de Hull i hi va viure durant 30 anys, del 1955 al 1985. Des del 2010, es pot seguir una ruta que repassa la vida del poeta a la ciutat (thelarkintrail.co.uk). Una colla de plaques esquitxen edificis i carrers amb fragments de la lírica mordaç del poeta i ens expliquen la relació de Larkin amb l’indret. A la llista hi ha la bellesa reumàtica del Royal Hotel, del qual va escriure “el silenci hi jeu com una catifa”; un dels pubs més antics d’Anglaterra, el Ye Olde White Hart, on Larkin anava a beure pintes; el romàntic Pearson Park envoltat de cases georgianes, on va viure, i el camí cap al cementiri, un dels seus indrets preferits per passejar.

Dues nenes assegudes al moll de St. Andrew. 1980 Zoom

Dues nenes assegudes al moll de St. Andrew. 1980 / Alec Gill

En aquests moments, el record de Larkin fa desaparèixer el Hull més despietat, el dels blocs de pisos, les cases abandonades i les avingudes desèrtiques solcades de semàfors, sense cap resguard per arrecerar-se del vent. Per força, l’autor de The Whitsun weddings havia de formar part de les activitats de Hull City of Culture 2017. Fins a l’1 d’octubre, s’hi pot veure una exposició retrospectiva, New eyes each year, amb objectes íntims mai exposats abans, a la mateixa biblioteca on va treballar bona part de la seva vida.

A més de Larkin, durant tot aquest any, alguns dels oriünds de Hull més coneguts han sigut protagonistes de les nombroses activitats que s’han ofert. Han dedicat una exposició a Mike Ronson, el guitarrista de Bowie, una retrospectiva al cineasta Anthony Minghella, i una altra al col·lectiu COUM Transmission s de Genesis P-Orridge, el cervell del grup Throbbing Gristle, que va crear aquest projecte artístic a la Universitat de Hull. La ciutat també acull el Turner Prize, un dels guardons d’art més prestigiosos, que s’anunciarà el 5 de desembre.

Tot i així, el que millor ha sabut fer Hull és incloure els seus ciutadans en les activitats. I, d’aquesta manera, ha aconseguit que la cultura, aquella cosa tan pedant i llunyana per a alguns, es converteixi en un mitjà per transformar, d’alguna manera, els que hi viuen.

Dos exemples transformadors

Cap a l’any 1985, uns universitaris que no trobaven feina i una colla d’aturats, davant de la falta de perspectiva econòmica i de la impossibilitat per trobar un sostre, van començar a comprar cases abandonades en pèssimes condicions, i per poques lliures, en aquella ciutat en fallida. Per comprar-les només disposaven del giro, com s’anomenava popularment el subsidi governamental. D’aquí va néixer Giroscope, que, amb els anys, s’ha convertit en una organització que dona feina a exdrogoaddictes, exconvictes i persones amb problemes mentals o d’aprenentatge i se’ls ensenya com rehabilitar una casa. Avui Giroscope ofereix lloguers indefinits a preu baix per a tothom qui ho necessiti. Sota l’aixopluc de Giroscope i UK City of Culture, la vigatana Anna Coromina i l’israelià Aviv Kruglanski han portat a terme un projecte per transformar, a partir de l’art, un dels barris més conflictius, el Boulevard. L’Anna i l’Aviv s’han acostat, cada matí, durant mesos, a una cafeteria propietat de Giroscope on es reuneix gent del barri, amb la intenció de conèixer els veïns i les seves vivències. Tot el que els han explicat ho han anat brodant en trossos de llençols que han pres forma en una vànova, amb els retalls de la vida de cadascú. “Si algú ens parlava del seu gat, brodàvem un gat”, recorden. Contents per la bona acollida del seu cobrellit d’històries, han creat un programa de ràdio, Beat the biscuit. “Allà es troba gent de totes les edats i condicions. Sensesostre, nens, jubilats, persones amb problemes mentals, que a poc a poc s’han anat coneixent al voltant d’un micròfon”, explica l’Anna. La part final del projecte s’ha pogut veure fa unes setmanes a Boulevard mad yard art, on els mateixos veïns han desfilat, amb carro i cavalls pel barri, a la manera dels travellers de Hull, els recollidors de ferralla, una comunitat amb molta tradició al nord-est d’Anglaterra.

Ross Orion.un dels últims vaixells de la pesca del bacallà, l'any 1971.I un dels pocs vaixells que funcinaven a vapor, encara Zoom

Ross Orion.un dels últims vaixells de la pesca del bacallà, l'any 1971.I un dels pocs vaixells que funcinaven a vapor, encara / Alec Gill

De l’escola d’art de Goodwin Trust, una altra ONG que ha rescatat una altra àrea conflictiva de la zona, n’ha sortit un nou exemple de transformació. Recordant el passat marítim de Hull, l’artista Silvio Palladino ha instal·lat llums de diferents colors, que recorden la il·luminació d’un far, a cadascun dels balcons d’uns bloc de pisos, per donar visibilitat a allò que molts no volen veure. Sense que el cridem, apareix el Larkin de Finestrals : “I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals: / els seus vidres fulgents de la llum al zenit / i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals / i no és enlloc, i que és infinit”.u