A propósito de Llewyn Davis

D'entre un espès núvol de narcisisme, brutals gestos d'egoisme i una integritat a prova de bales, emergeix Llewyn Davis, l'heroi tràgic del nou film dels germans Coen. Un personatge que transita l'escena folk del Nova York d'inicis dels 60 com un màrtir de l'infortuni vital i artístic: més enllà de l'especificitat històrica del film, A propósito de Llewyn Davis és un sentit homenatge a la figura universal de l'artista colpejat per la dictadura de les tendències. I és justament la delicadesa -gairebé podríem dir tendresa- amb què els Coen abracen el protagonista el que fa d'aquesta cinta una obra singular dins l'àcid imaginari dels creadors d' El gran Lebowski i No és país per a vells.

Alliberats dels seus impulsos caricaturescos -que es concentren en el personatge de John Goodman- i de la seva implacable misantropia, els Coen construeixen aquí una suggeridora aproximació a la realitat de l'orgullós Davis. L'acompanyem en el seu periple circular i nòmada per clubs musicals i per les cases d'amics i parents, i al cor de la seva dilatada odissea trobem un fosc i incert viatge (en cotxe) a la recerca de l'èxit perdut. El relat desprèn un halo de misteri: la intensitat de les experiències fa que els dies semblin setmanes, i fan del conjunt el testimoni reconcentrat d'una prolongada i bella agonia.

En un dels enginyosos cops d'efecte que ens reserven els Coen, descobrim que el gat que acompanya el protagonista durant bona part del film es diu Ulisses. ¿Una referència a l'heroi de l'Odissea d'Homer? I per què no una al·lusió a l'èpica soterrada i a l'ambició narrativa de l'Ulisses de James Joyce?