CRÍTICA DE CINEMA
PAULA ARANTZAZU RUIZ

La plaga

**** Direcció: Neus Ballús. Guió: Neus Ballús, Pau Subirós. 85 minuts. Espanya (2013).Amb Rosemarie Abella, Maribel Martí, Raül Molist, María Ros, Iurie Timbur.

Amb motiu del 80 aniversari de Jean-Luc Godard, el crític Gonzalo de Lucas deia del cineasta que el seu cinema filma formes en revolució. És una metàfora molt bonica per descriure un cinema atent als canvis i les convulsions. Doncs bé, La plaga , el debut en el llargmetratge de Neus Ballús, és una pel·lícula que fa precisament això: filma uns cossos, unes vides en revolució a les portes d'un canvi. Unes vides agitades, però silencioses, que viuen en un espai fronterer, on el tot i el no res són possibles. On tenen lloc els petits miracles.

Gallecs, aquest lloc a tan sols 15 quilòmetres de Barcelona, és als nostres ulls quotidians un espai invisible i és també l'escenari on es creuen cinc personatges també imperceptibles a la nostra mirada: el Raül, un pagès; el Iurie, un moldau lluitador de lluita lliure que treballa al camp per guanyar-se la vida; la María, una anciana que per problemes de salut entra en un asil; la Rose, la infermera filipina que la cuida, i la Maribel, una prostituta de carretera. Ballús situa la seva càmera davant d'ells per mostrar-nos-els en el seu dia a dia -en les seves frustracions, anhels i alegries- durant el final d'un estiu dominat per la calor, per una plaga que amenaça les collites i per les exquisides melodies postwestern de David Crespo. Encara que aquesta imatge de la plaga, que uneix les intrahistòries del film, queda una mica difusa en la pel·lícula, és impossible no veure-hi ressons de l'actual crisi econòmica. Ballús, però, anteposa els relats personals, aquests cossos en revolució, a qualsevol proclama i denúncia. Per a ella són prioritaris i ho celebrem.