Perdidos en la nieve

P { margin-bottom: 0.21cm; } En termes generals, el cinema bèl·lic podria dividir-se en dos grans moviments ideològics. D'una banda, tenim les pel·lícules que presenten el fenomen de la guerra com un univers amoral en què la supervivència és l'únic objectiu raonable –Samuel Fuller va ser qui millor va exposar aquesta tesi–. I, de l'altra, tenim els films que troben en la contesa bèl·lica una oportunitat per exaltar un cert humanisme apel·lant a sentiments com la compassió, la solidaritat i el desig de superació –Steven Spielberg és el mestre d'aquesta tendència.

Amb 'Perdidos en la nieve', ambientada a la Segona Guerra Mundial, el director noruec Petter Næss es posiciona al bàndol humanista del gènere per retratar l'odissea d'un grup de soldats britànics i alemanys que, obligats a conviure, prendran consciència del valor de l'amistat. Un despertar moral que, més enllà d'algun simbolisme massa obvi, acaba formant una modesta peça de cambra que compleix amb els seus objectius: entretenir gràcies a l'equilibri de drama i tocs d'humor, fer patir amb les dosis justes de cruesa i alliçonar l'espectador sense atordir-lo.