CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

El pequeño Quinquin

***** Direcció i guió: Bruno Dumont. 200 minuts. França (2014). Amb Alane Delhaye, Lucy Caron, Bernard Pruvost, Philippe Jore, Corentin Carpentier. Per a espectadors que enyoren més Buñuel que ‘Twin Peaks’

El pequeño Quinquin Zoom

És una sèrie? És una pel·lícula? No! És El pequeño Quinquin! L’apropiació d’aquesta frase mítica relacionada amb Superman ve al cas tant de l’esmunyedissa naturalesa formal d’aquesta obra de Bruno Dumont com de la seva volada artística. Escollida millor pel·lícula del 2014 per Cahiers du Cinéma i integrada dins de festivals com Canes, Sant Sebastià i el D’A, en realitat El pequeño Quinquin és una minisèrie de quatre episodis que el canal Arte va encarregar a Dumont, un dels autors més autors del cinema francès contemporani. També és veritat que el projecte no era ben bé un encàrrec, sinó un xec en blanc perquè fes el que li rotés. Així que el Bruno es va aixecar un matí i va pensar que una comèdia (Dumont fent comèdia!) que escurcés la distància entre George Simenon i Jacques Tati (o entre els relats criminals de províncies i les tronades activitats d’oci dels adolescents rurals) era una excel·lent idea per desenvolupar una història. El resultat és un dels títols més retorçats humorísticament i enlluernadors cinematogràficament que veurem aquest any en una pantalla gran... o petita. |