Pelo malo

En l’asfixiant Caracas que retrata Mariana Rondón a Pelo malo -inesperada Concha d’Or de l’últim Festival de Sant Sebastià- no hi ha espai per a la singularitat: ni la d’un nen entossudit a allisar-se els cabells i que apunta una homosexualitat incipient, ni la d’una mare que contempla el seu fill amb ulls estranys, sense afecte. Però Rondón no cau en el parany de contraposar de manera simplista la diferència del nen a la uniformitat opressiva que l’envolta, sinó que prefereix explorar com la viciada relació entre mare i fill reflecteix el clima de violència de la societat veneçolana, una violència col·lectiva que infecta l’àmbit privat. Els edificis d’apartaments amuntegats, la corrupció instal·lada en la vida quotidiana i la soledat dels personatges transmeten la misèria moral d’un món on ja no es pot viure, només sobreviure.