Un passeig d’autor pel D’A

Imparable, el D’A continua creixent. Ja són 70 les pel·lícules que del 21 d’abril a l’1 de maig oferirà el festival als cinemes Aribau Club, el Teatre CCCB i la Filmoteca de Catalunya. La cita inaugural serà amb Cegados por el sol, de Luca Guadagnino, un remake sensual de La piscine de Deray amb una rockera Tilda Swinton de vacances en una illa italiana on Ralph Fiennes balla desbocat l’ Emotional rescue dels Rolling Stones; la clausura la posa un Isaki Lacuesta sobri i misteriós que a La propera pell reuneix en un poblet dels Pirineus una mare (Emma Suárez) i el seu fill desaparegut anys enrere (Àlex Monner). Entremig, un festí de pel·lícules per al qual proposem un recorregut cinèfil.

Els intocables

Al capdamunt de la piràmide del D’A hi trobem cada any la collita recent d’una colla de cineastes intocables. Són herois de la cinefília i proscrits de la cartellera, vaques sagrades com el sempre modern Marco Bellocchio, que a Sangue del mio sangue connecta els fantasmes de la Itàlia del segle XVII i l’actual, el veterà Terence Davies adaptant el clàssic de la literatura escocesa Sunset song, l’irreductible Philippe Garrel reprenent el seu tema -la ressaca del 68 en clau de fracàs romàntic- a L’ombre des femmes i el francès Arnaud Desplechin, que després del fallit experiment americà de Jimmy P. retorna a l’exuberància musical i el lirisme fílmic amb Trois souvenirs de ma jeunesse, una incursió nostàlgica en els records d’adolescència d’un antropòleg. Però la més esperada és la triomfadora a Locarno Ahora sí, antes no, on el coreà Hong Sang-soo torna a regar de sake i ironia cinèfila un embolic sentimental entre un director de cinema i una pintora.

Rialles amb firma

L’humor dislocat i les seves derivacions sempre tenen un lloc reservat al D’A. Esa sensación reuneix tres espases del que s’ha anomenat posthumor: Juan Cavestany ( Gente en sitios ), Pablo Hernando ( Berserker ) i Julián Génisson, del col·lectiu Canódromo Abandonado; junts, firmen una comèdia imprevisible i sense regles formada per diferents històries creuades. Nasty baby està protagonitzada per la gran Kristen Wiig, en la pell d’una dona que ajuda una parella d’amics gais a tenir un fill; sona a film de Judd Apatow, però el director Sebastián Silva porta la història a un territori molt més fosc i inexplorat amb canvis de to brutals. A El tesoro, un manyà romanès és convençut pel veí per sortir a la recerca d’un tresor enterrat; la cosa pren un tint tan absurd que el director Corneliu Porumboiu passaria per ser el cosí llunyà de Samuel Beckett. I Amor tóxico, de Norberto Ramosa, és l’anticomèdia romàntica low cost que descriu la pitjor cita de la història.

Amor modern

Al D’A, la gent s’estima d’una manera especial. I no perquè les butaques de l’Aribau es transformin en les de l’antic Arenas, sinó per les històries d’amor sense regles que es veuen a la pantalla. A Bang gang (Une historie d’amour moderne), una adolescent organitza una orgia amb els seus companys d’institut per cridar l’atenció del noi que li agrada. Nos parecía importante, del debutant Marc Ferrer, planteja un joc metacinematògrafic i imprevisible entre un cinèfil i una noia que, per enamorar-se, han de rodar una pel·lícula. Un altre debutant -però amb pedigrí actoral i cognom il·lustre- és Louis Garrel, que a la irònica i lleugera Les deux amis forma una tripleta inesperada entre dos amics i una reclusa en tercer grau obligada a dormir a la presó. I dues pel·lícules mostren la prostitució en escenaris poc habituals: la prohibida Much loved, a la societat marroquina moderna, i Mountain, a la Muntanya de les Oliveres de Jerusalem, on una jove ortodoxa jueva descobreix una acollidora comunitat de meretrius.

‘Delicatessen’

Hi ha una tercera (o quarta) via de pel·lícules al D’A més enllà de les sensacions indies del circuit festivaler i els autors consagrats. Són obres més exigents que busquen un públic de cinefília militant i neurones inquietes; com el documental Dead slow ahead, del barceloní Mauro Herce, que parla de l’alienació de l’home modern a través d’un fresc al·legòric de la vida en un gran vaixell de càrrega que van premiar a Locarno. Al D’A també es veurà la triomfadora del prestigiós Punto de Vista, Oleg i las raras artes, d’Andrés Duque, un retrat de l’estrambòtic pianista rus Oleg Karavaitxuk, que als 89 anys toca el piano imperial de l’Ermitage. A través de la seva veu, el film viatja al passat de Rússia tot perfilant l’enigmàtica personalitat de l’artista. Una altra delicatessen oculta és Chevalier, de la cineasta grega de moda Athina Rachel Tsangari, una sàtira sobre el capitalisme que protagonitzen sis homes embarcats en un iot i embrancats en tot d’absurdes competicions.

Somnis de l’est

El D’A mira cap a l’Est a través de dos cineastes morts recentment i les seves últimes obres. Adaptació d’una novel·la de Witold Gombrowicz, Cosmos és el cant final del polonès Andrej Zulawski a la poètica de l’amor i l’absurd. La pertorbadora Demon, per la seva banda, excava en els fantasmes d’Europa en un relat en clau tragicòmica i fantàstica sobre unes núpcies en què irromp un esperit jueu. El seu director, el polonès Marcin Wrona, es va suïcidar poc després d’estrenar el film. Però el cinema de l’Europa de l’Est també estarà representat per un director ben viu: el lituà Sharunas Bartas, que a més de protagonitzar la retrospectiva visitarà el festival per presentar-hi el seu últim treball, Peace to us in our dreams. El seu cinema, plantejat com una experiència sensorial, gairebé física, és la bandera que enarbora aquest any el D’A: intransigent, lliure i poètica.|