CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

El pasado

*** Direcció i guió: Asghar Farhadi. 130 minuts. França (2013).Amb Bérénice Bejo, Tahar Rahim, Babak Karimi, Ali Mosaffa, Pauline Burlet, Elyes Aguis, Jeanne Jestin, Sabrina Ouazani i Valeria Cavalli.

Una de les pel·lícules més violentes que veurem aquest any no és precisament un blockbuster de mastegots ni un thriller amb mala bava ni un film de terror amb hemoglobina a dojo: és un drama familiar d’interiors en què gairebé cada seqüència inclou un elefant a l’habitació. Fins i tot en els trams més pacífics i intranscendents d’ El pasado hi ha mal rotllo coent. I quan aquests problemes, aquestes veritats incòmodes, es fan explícits, llavors el film esclata en unes discussions domèstiques que ens fereixen i incomoden com a espectadors: ens sentim voyeurs d’unes bregues familiars de les quals potser no voldríem ser testimonis. No és la primera vegada que el director iranià Asghar Farhadi ens convida a veure com una família renta la roba bruta a casa. El seu anterior títol, Nader i Simin, una separació, ja era un cop de puny als nassos sobre les dinàmiques relliscoses d’una parella que fa temps que ha decidit que volia aturar el seu projecte de vida en comú. El pasado també parteix de la relació entre dos ex de mitjana edat. Dins d’aquest escenari estranyament còmplice (de rancúnies i silencis compartits, de línies vermelles i coneixement mutu) brolla una trama sobre secrets i mentides que afecten, principalment, la nova parella d’un dels protagonistes i la difícil relació amb els fills que se’n deriva. El pasado, potser perquè és més polida que Nader i Simin, no arriba aquest cop a l’excel·lència d’aquells Bergmans sobre secrets matrimonials. Però el seu tractament adult i complex l’eleva un quants metres per sobre d’una sinopsi que, en altres mans, potser hauria semblat una telenovel·la melodramàtica sense suc ni bruc.