CINEMA
XAVI SERRA

Un paradís cinèfil

A partir d’avui i fins al 4 de maig, el D’A transforma Barcelona en un Canes de butxaca amb els últims films de Tsai Ming-liang, Hong Sang-soo, Philippe Garrel, Valeria Bruni-Tedeschi, Miguel Gomes, Lluís Miñarro i molts altres cineastes

'Metalhead'. / D'A Zoom

Per a la parròquia cinèfila catalana, l’inici de la primavera no el marca el bon temps ni la publicitat d’uns grans magatzems, sinó l’arribada del D’A. El Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona només ha necessitat quatre edicions per erigir-se en cita imprescindible del calendari cultural barceloní, hereu natural del Festival de Cinema de Barcelona dels 80 i de l’enyorada Mostra de Cinema Europeu. Des d’avui fins al 4 de maig, la distància entre Canes i Barcelona s’escurça gràcies a un festival que sempre arriba allà on la distribució comercial no pot.

CAPS DE CARTELL

Com a bon festival, el D’A té els seus caps de cartell. Són autors que escapen al mercat de valors de la cinefília, clàssics en actiu. És el cas de l’irreductible Philippe Garrel, de qui es podrà veure al D’A La jalousie, nova incursió del director de Les amants réguliers en el territori de les ferides amoroses amb el seu fill, Louis Garrel, de protagonista. També acudiran a la cita les noves obres de dos tòtems del cinema asiàtic -inevitable en un festival que va sorgir de les cendres del BAFF- com Tsai Ming-liang i Hong Sang-soo, dos cineastes que han convertit la seva carrera en un exercici d’estil en què cada film és sempre el mateix i, alhora, diferent. Així, el tailandès oferirà a Stray dogs una nova meditació sobre les relacions humanes i el coreà l’enèsima variació sobre els jocs amorosos i la persecució de l’ideal femení a Our Sunhi.

REVELACIONS

Per sort -perquè quasi sempre són escassos-, el D’A no viu només de caps de cartell. En la lletra petita i mitjana de la programació trobem algunes de les revelacions de la temporada: Metalhead (foto), de Ragnar Bragason, un drama familiar islandès en què la melancolia per la mort d’un germà es fon amb l’imaginari estètic del death metal ; Norte, un monumental i poderós drama de més de quatre hores amb la força d’un Crim i càstig modern firmat pel jove prodigi filipí Lav Diaz; Redemption, l’esperat migmetratge del portuguès Miguel Gomes, que, després de la fascinant Tabú, firma ara un poètic exercici de modernitat amb imatges d’arxiu que barregen ficció, assaig, present i passat; E agora? Lembra-me, del portuguès Joaquim Pinto, el diari íntim sobre un any de la vida del director, portador del VIH, una autoficció reveladora i emocionant que no cau mai en l’exhibicionisme de propostes similars, i When evening falls on Bucharest or metabolism, en què el romanès Corneliu Porumboiu reflexiona sobre el cinema i la vida a partir de converses durant les pauses d’un rodatge.

COLLITA LOCAL

A poc a poc, el D’A ha deixat de ser aquella inicial col·lecció d’obres de festivals internacionals en què la presència del cinema català i espanyol era testimonial per convertir-se en un festival connectat a la realitat cinematogràfica local. Aquest any el D’A estrena a Catalunya -en una projecció única dissabte a la Filmoteca- el primer treball de ficció de Lluís Miñarro, Stella Cadente, personal i evocació del breu regnat d’Amadeu de Savoia plena de sensualitat, nivells de lectura i digressions. El documental de creació Sobre la marxa podria ser una de les sorpreses del festival: dirigit per un estudiant de la UPF, Jordi Morató, i produït per Isaki Lacuesta, és un retrat d’un personatge singular, el Garrell, que construeix una jungla d’estructures inversemblants als boscos i filma increïbles remakes de pel·lícules de Tarzan. En el D’A també s’explorarà la deriva d’una joventut sense horitzó a Las aventuras de Lily Ojos de Gato, de Yonay Boix, o es reinterpretarà la història de Judes en clau metafòrica i actual en el debut de Gemma Ferraté, Tots els camins de Déu. Però el plat fort de la collita catalana arribarà amb 10.000 km, de Carlos Marques-Marcet, un punyent retrat d’una relació a distància que es podrà veure per primer cop a casa després de triomfar al Festival de Màlaga i el SXSW. Una cloenda de luxe.

DES DELS MARGES

Una de les propostes més interessants del programa del D’A és la secció Un impuls col·lectiu, que vol capturar l’emergència d’un nou cinema espanyol que ha sacsejat les convencions des dels marges d’una indústria tocada. Són propostes singulars com la irresistible Uranes, de Chema García, que trasllada al llarg univers melancòlic de ciència-ficció, humor pop i costumisme buñuelià del curtmetratgista més llorejat dels últims anys. Un altre exemple de talent en brut seria Ilusión, una sorprenent comèdia low cost sobre un cineasta -interpretat pel mateix director, Daniel Castro- a la recerca de pressupost per filmar un musical inspirat en els Pactes de la Moncloa. I a El futuro, Luis López Carrasco persegueix els somnis trencats i fantasmes dels anys 80 durant una festa que filma a partir d’un dispositiu formal experimental.

FICCIONS REALS

Aquesta edició el D’A posarà un focus sobre l’obra del quebequès Denis Côté, una retrospectiva quasi integral d’un autor prolífic -vuit títols en nou anys- que transita entre el documental i la ficció a la recerca d’un cert desassossec en films com Vic + Flo ont vu un ours. Però la confusió entre realitat i ficció també està present en la inaugural Un castillo en Itàlia, una història d’amor i comiats en què Valeria Bruni-Tedeschi s’inspira en la seva pròpia vida i recluta com a actors la seva mare i el seu ex (Louis Garrel).