EULÀLIA IGLESIAS

La revolució feminista de l’humor

Còmiques com Amy Schumer trenquen motllos en el món de la rialla televisiva actual amb una combinació explosiva de gràcia i (de vegades molta) mala llet

La revolució feminista de l’humor Zoom

“Tu no ets aquella noia de la tele que està parlant sempre del seu cony?”, li pregunta en un esquetx d’ Inside Amy Schumer Julia Louis-Dreyfus a la protagonista del xou. “Sí, sí”, li respon entusiasmada l’Amy en veure la protagonista de Seinfeld i Veep berenant al costat d’altres heroïnes seves com Tina Fey i Patricia Arquette. La trobada entre aquestes actrius de més de quaranta anys i la creadora d’un dels millors programes d’humor de la televisió nord-americana contemporània genera una escena còmica memorable al voltant del concepte “l’últim dia en què una actriu es considera follable ”.

I resulta un exemple del canvi d’escenari que estem vivint en el món de l’humor. Els gags d’Amy Schumer no només són molt divertits. També afronten sense pèls a la llengua tota una sèrie de temàtiques que posen en evidència fins a quin punt l’humor a la televisió ha sigut predominantment masculí. Schumer pot fer un esquetx brillant sobre la discriminació que pateixen les dones a partir de certa edat quan, al contrari dels homes, se les jubila de resultar sexualment atractives. I de tot un altre ventall de tòpics respecte al que representa ser dona al món occidental: posa en escena una gang bang des d’una suposada perspectiva feminista, s’enfot dels rituals hipersexualitzats dels comiats de soltera, subverteix la imatge d’una dissenyadora d’interiors que aconsella sobre la casa ideal, es burla de les boy bands que celebren la bellesa natural de les noies, parodia les il·lusions poc realistes d’aprimar-se o es fa ressò de les angoixes cap al propi cos que propicien les anomenades revistes femenines... No tot l’humor a Inside Amy Schumer, que s’emet des del 2013 a Comedy Central, desprèn aquest regust feminista. També hi ha lloc per a les bromes sobre els problemes de les mares amb la informàtica o les converses d’ascensor. Però si una de les funcions ancestrals de l’humor ha sigut conjurar els tabús respecte a la pròpia identitat, Schumer fa palès fins a quin punt la dona com a subjecte actiu ha estat absent de l’univers còmic.

Amy Schumer és la punta de llança d’aquest nou humor en femení i feminista que té lloc en la comèdia nord-americana. Però no és l’única ni la pionera. Famosa per les seves imitacions de Sarah Palin al Saturday night live, Tina Fey va ser la primera dona cap de guionistes d’aquest mític programa d’humor de la NBC. En un gir metatelevisiu, interpretava un personatge inspirat en ella mateixa a la sitcom 30 Rock, en què trencava amb el tòpic de la tensió sexual entre els protagonistes de diferent sexe per generar entre el seu personatge, Liz Lemon, i el cap que encarnava Alec Baldwin, conflictes de caire professional i ideològic. Fey acaba d’estrenar a Netflix la segona temporada de la seva nova sèrie, Unbreakable Kimmy Schmidt, en què s’atreveix a burxar en temes espinosos relacionats amb la identitat sexual i racial als Estats Units.

Del mateix planter del SNL han sorgit altres grans còmiques com Amy Poehler i Kristen Wiig. Aquesta última és, amb Melissa McCarthy, una còmplice habitual de les pel·lícules de Paul Feig, comèdies com Bridesmaids i Spy, que exploren des del punt de vista femení territoris habitualment monopolitzats pels homes. Esperem amb candeletes el seu remake amb un elenc tot noies de Ghostbusters, que arriba precedit per les onades d’odi masclista que ha despertat a les xarxes socials.

Com Amy Schumer, la llengueruda Sarah Silverman també es va fer famosa amb un programa d’esquetxos a Comedy Central. La seva causa no és el feminisme sinó clavar garrotades a tots els valors intocables, des de Martin Luther King (“Saps què, Martin Luther King? Jo també he tingut un somni... Vull ser la primera còmica que es caga en Martin Luther King”) fins a l’Holocaust (“Si Mercedes hagués previst que els jueus es convertirien en els seus principals clients possiblement no hauria contribuït a l’Holocaust... Qualsevol jueu li hauria dit que no era bo per al negoci!”). Silverman s’endinsa en tots els territoris tabú sense casc ni jaqueta antibales. La llista de temes políticament incorrectes que toca és molt més llarga que la de Ricky Gervais. Però a ella encara no l’han convidat a presentar cap gala dels Globus d’Or. Un dels moments de més glòria de Silverman va ser el del vídeo emès al programa de Jimmy Kimmel, aleshores el seu xicot, en què li confessava que cardava amb Matt Damon. Ella, per cert, comença parlant del seu hirsutisme.

No hi ha hagut llengua més afilada i viperina que la de la ja desapareguda Joan Rivers. Encomanant-se a Lenny Bruce, Rivers va adoptar un estil satíric amb què s’enreia del mort i de qui el vetlla. Sobretot si eren famoses d’aquestes que es passegen per catifes vermelles i gales de tot tipus. La gràcia era que no tenia problema a incloure’s a les bromes. “Diria que Lady Gaga vestida d’aquesta manera és just l’al·lucinació que vaig tenir mentre em feien el novè lífting”, era el típic comentari que podia fer en un dels seus talk shows de tafaneries. Rivers va ser una pionera tant a l’hora de presentar abans que cap altra dona un late night show com a fer acudits sobre la seva sequedat vaginal.

El pare sempre tenia la raó

Un format tan televisiu com el de la sitcom va configurar-se tal com el coneixem de la mà de la còmica Lucille Ball i la seva sèrie dels anys cinquanta I love Lucy, tota una institució en la cultura popular nord-americana. Aquest protagonisme femení en la gènesi de la comèdia de situació no va impedir que esdevingués una eina al servei de la institucionalització del concepte de família tradicional dins de l’imaginari popular. Com resava una sitcom dels anys seixanta, a la ficció còmica televisiva: Father knows best. Fins i tot una comèdia d’humor estripat com Els Simpson segueix alimentant la idea que una dona intel·ligent no qüestiona mai la primacia del seu marit per molt estúpid que sigui, i que una nena espavilada mai tindrà el protagonisme del seu germà trapella per molt que s’hi esforci. Tina Fey o Lena Dunham, la creadora de Girls, han sacsejat aquest model patriarcal de comèdia televisiva tant davant com darrere la càmera. I cada cop són més les creadores de sèries que contribueixen a actualitzar aquest format escleròtic també des del vessant femení. Sharon Horgan, amb Rob Delaney, ha demostrat amb Catastrophe que un altre tipus de comèdia romàntica, menys cursilota, és possible. I en el vessant de les creadores que no apareixen davant la càmera, Jennie Snyder Urman firma una de les sitcoms més intel·ligents i alhora menystingudes de la televisió contemporània, Jane the Virgin, una desconstrucció i celebració dels codis del culebró. Jill Solloway ja ha fet història amb Transparent, molt més que la primera sitcom protagonitzada per un personatge transsexual, mentre que Orange is the new black, de Jenji Kohan, deixa palès un cop més que en les comèdies escrites per dones el grau de diversitat racial i sexual és molt més elevat.u

Revolucionant Youtube

YouTube s’ha convertit en un planter de còmiques que revolucionen l’humor a través del feminisme. L’argentina Malena Pichot va esdevenir una pionera de la comicitat online amb la seva sèrie de videoblogs La loca de mierda, en què abordava temes com el fet d’embolicar-te amb un seductor psicòpata (d’aquests que et diuen “ ¿sabes que eres mágica? ”) i com et canvia l’humor quan t’ha de venir la regla. El format online de la televisió pública sueca Boobs to the wall el protagonitzen dues youtubers feministes, les germanes Bianca i Tiffa Krönlof, que es van fer famoses a la xarxa abans de fitxar per la televisió del seu país. En aquesta websèrie s’apunta un dels reptes de l’humor femení. ¿Pot una jove despullada ser més divertida que eròtica? El paper del cos nu de la dona queda com una de les assignatures de la comicitat en femení.