Sèries
Eulàlia Iglesias

Qui és el monstre?

El gran èxit de la ficció belga francòfona 'Enemigo público', una sèrie policíaca de regust nòrdic a la qual no costa gens enganxar-se, parteix de la sortida de la presó d'un assassí pedòfil per interrogar-se sobre la naturalesa del monstre

Qui és el monstre? Zoom

L'ombra del cas Marc Dutroux plana sobre Enemigo público. Aquesta sèrie belga engega amb la sortida de la presó d'un assassí pedòfil, Guy Béranger, un cop ha complert la condemna de 20 anys. Per petició pròpia, Béranger entra en un convent on vol iniciar el noviciat. El monestir se situa en un petit poble de les Ardenes, Vielsart, on la notícia de l'arribada del criminal cau com una bomba. Quan al cap de poc apareix una nena assassinada, els ànims s'escalfen de debò. La Chloé, la policia vinguda de Brussel·les per vetllar per la seguretat de Béranger, es fa càrrec del cas. Al llarg de deu capítols, la sèrie ressegueix la investigació d'aquest infanticidi i d'altres que es produeixen a la zona...

La ficció televisiva de la Bèlgica francòfona s'ha posat les piles en poc temps. L'atmosfera d'Enemigo público entronca ambla de pel·lícules belgues recents com Bullhead, el thriller rural de Michaël R. Roskam que va donar a conèixer internacionalment a Matthias Schoenaerts. Però el referent televisiu de la sèrie és clar: el model danès. El procedimental nord-americà és molt conservador. Ho és en l'estructura formal. Cada capítol repeteix la mateixa plantilla narrativa, des de l'aparició d'un cadàver d'algú que ha mort en circumstàncies grotesques fins a l'epíleg en què els protagonistes celebren la resolució del cas. Però també en el rerefons polític. En aquestes sèries, la víctima no és més que un recurs narratiu per posar en marxa la investigació que enganxa els espectadors. El crim es resol satisfactòriament, de manera que l'espectador pot anar a dormir amb la tranquil·litat que s'ha reestablert un statu quo que no es qüestiona. En els procedimentals nord-americans, els culpables ho són sempre al marge i contra el sistema. Se'ls pot eliminar o retirar sense remordiments.

Amb The Killing, la ficció danesa va demostrar que la responsabilitat d'un crim pot ser col·lectiva malgrat que la seva execució hagi sigut individual. El mèrit del model danès de ficció televisiva ha sigut oferir un grapat d'obres que compleixen amb les característiques de les sèries més addictives però al mateix temps serveixen de mirall dels errors, mancances i punts foscos de la societat i del sistema.

Enemigo público s'adapta a aquest model. Aquí l'arribada d'un monstre assassí de criatures esdevé el detonant per a l'emergència dels dimonis amagats en una comunitat petita. Alhora es plantegen temes com el perdó social, la possibilitat de redempció i la pulsió violenta dels grups humans. La sèrie podria polir aspectes massa trillats del gènere, com els dos llocs comuns recurrents en la ficció contemporània que arrossega la policia protagonista: trauma infantil i obsessió per la feina. També fa una mica de trampa amb la referència al cas Dutroux. Els crims d'aquest pedòfil van posar en evidència que les institucions belgues havien fallat en la seva obligació bàsica de protegir els propis ciutadans. Però aquí es prefereix escrutar el costat monstruós dels ciutadans comuns més que analitzar les mancances del sistema. Malgrat tot, Enemigo público no deixa de ser un bon exemple de com el model danès es pot reproduir amb èxit i accent propi en altres països europeus delerosos d'oferir des de la televisió pública una ficció alhora entretinguda i punyent.