Reportatge
Oriol Rodríguez

'Els joves', quin pis d'estudiants!

Aprofitant el pas pel festival Primera Persona dels actors Nigel Planer i Alexei Sayle recordem el Rick, el Vyvyan, el Neil, el Mike i el Sr. Balowski, protagonistes de la sèrie de la BBC que també va emetre TV3 i que va marcar una generació. El periodista Ignasi Julià, l'escriptor Carlos Zanón, el dibuixant Carlos Azagra i els músics Ricky Gil i Sergi Monlleó ens ajuden a fer memòria

'Els joves', quin pis d'estudiants! Zoom

Rik Mayall es va inspirar en les seves pròpies experiències en un pis d’estudiants per donar forma a Els joves amb l’ajuda de qui aleshores era la seva parella, Lise Mayer, Ben Elton (creador d’un altre incunable de la comèdia britànica com L’escurçó negre) i Alexei Sayle. El títol original, The young ones, el van pispar del tema homònim de Cliff Richard que sonava a l’inici de cada episodi.

Alumnes de la Universitat de Scumbag (que es podria traduir com a Bossa de Porqueria), l’odiós modernet anarquista Rick (Rik Mayall), el punk destroyer Vyvyan Basterd (Adrian Edmondson), l’abnegat hippie Neil Pye (Nigel Planer) i el xulo de barri Mike (Christopher Ryan) comparteixen una casa propietat del demencial senyor Balowki (Alexei Sayle). Aquest és el punt de partida d’una sèrie que espremia el format de comèdia de situació en el seu vessant slapstick fins als seus límits més extremadament absurds i grollers.

Perfecte reflex de les subcultures juvenils del moment, Els joves també amagava una crítica àcida a l’Anglaterra de Margaret Thatcher, tan odiada pel Rick. A més, feia una aposta aleshores tan insòlita com la de filtrar l’aparició d’un grup de música al mig de cada capítol (una idea copiada amb encert per, entre d’altres, aquella petita perla del nostre univers catòdic titulada Pop ràpid).

“Encara que el públic estava preparat, Els joves va ser un xoc en l’Anglaterra de Thatcher”, explica Nigel Planer, que aquest cap de setmana coincidirà amb Alexei Sayle al festival Primera Persona. “D’altra banda, s’havia creat un nou canal de televisió, Channel 4, amb una programació molt rupturista i d’avantguarda. Com que la BBC no volia quedar-se enrere, va donar llum verda a les idees més boges, com la nostra”. Avui, però, no té clar que hi pogués haver lloc per a una altra sèrie com Els joves. “Crec que ens hem convertit en una societat massa estúpida i cínica. Ja no hi ha res que ens sobti ni ens sorprengui. Si un pallasso com Trump ha estat escollit president dels Estats Units, qualsevol cosa és possible. No són temps fàcils per a la sàtira perquè els nostres líders polítics són millors sàtirs que nosaltres els actors”. “Aleshores eren temps de canvi, a Anglaterra, i Els joves va saber captar aquell ambient”, afegeix Alexei Sayle. “D’altra banda, era una sèrie amb un gran sentit de l’humor i uns personatges molt ben treballats. I, no menys important, vam abusar de tots els nostres col·legues del món de la comèdia i la música”.

Els actors d'Els joves tornarien a coincidir en projectes com Bad news, Filthy Rich & Catflap o Bottom (Salut i peles). Però, tot i que només van ser dues temporades de tan sols sis capítols cadascuna, va ser amb Els joves que van protagonitzar una sèrie de veritable culte, també a Catalunya, ja que va tenir un gran impacte quan es va emetre a TV3. “Doncs no en tenia ni idea”, diu Alexei Sayle. “Tinc una casa al sud d’Espanya, però com que la sèrie mai s’hi ha emès, ningú no em reconeix pel carrer”.

RICK

Amfetaminós modernet amb ínfules anarquistes, el Rick era tan odiós com imprescindible en el repartiment d'Els joves. “Era pretensiós i sempre anava massa accelerat, com molts dels moderns de l'època, que, amb un tall de cabells horrible, una jaqueta estrafolària i unes xapes ja es creien els més llestos”, recorda Ignasi Julià, un dels millors crítics musicals del país. Aquest personatge, estudiant becat de sociologia i ciències domèstiques, magistralment interpretat per l’enyorat Rik Mayall, era el seu favorit del repartiment. “El millor del Rick és que era tot façana: un miserable sense vida sexual ni social sempre vençut pels seus companys, menys intel·ligents i fatxendes. Si parlem de la sèrie en general, per a mi, el seu gran valor és que va aconseguir reflectir una joventut que era la nostra, encara que aquí les coses fossin molt diferents de l'Anglaterra de Thatcher”.

VYVYAN

“De Vyvyan, el punk, m’agradava com putejava el Neil, el hippie, un personatge que jo odiava”, deixa anar entre rialles l’escriptor Carlos Zanón. Estudiant de medicina, triple cresta pèl-roja i quatre estrelles clavades a la front, Vyvyan Basterd (i el seu inseparable hàmster Brigada Antidisturbis) gaudia destruint tot el que se li posava al davant a cop de destral o tall de serra mecànica, sobretot si era el cap de les seves víctimes predilectes: el Neil i el Rick. Interpretat per Adrian Edmondson, va protagonitzar algun dels moments més delirants de la sèrie, com aquell embaràs que en realitat és un gas intestinal de proporcions nuclears. “En aquell moment no vaig percebre que Els joves fos una sèrie tan transgressora. El que sí que vaig notar és que apel·lava a una complicitat en un codi i llenguatge que jo entenia i els meus pares, per exemple, no”.

NEIL

“El meu heroi és el hippie, el Neil, el personatge a qui tots maltractaven”, revela el dibuixant d’El JuevesCarlos Azagra, creador dels presidents emèrits del Partit de la Gent del Bar Pedro Pico i Pico Vena. Una mena de reformulació del Shaggy de Scooby-Doo perdut en l’Anglaterra thatcheriana, Neil Pye (estudiant, esclar, d’estudis per la pau) no només era el millor cuiner del repartiment (les seves llenties són llegendàries) sinó que, amb aquell to entre fumat i beneit, més expressions ha deixat en l’imaginari popular: “Quin mal rotllo, tio!” “La sèrie em va enganxar per la seva frescor: capítols curts amb guió àgil i, sobretot, un sentit de l'humor demencial. Sempre vaig pensar que si es fes una pel·lícula dels meus personatges, m’agradaria que fos amb l’estil d'Els joves”.

MIKE

“El meu personatge favorit d’Els joves era el Mike. Es pensava que era el més llest de tots quatre, però en realitat era tan ximple com els altres”, confessa Ricky Gil, baixista, veu i motor creatiu de Brighton 64, els padrins de l’escena mod a casa nostra. Christopher Ryan, l’únic membre del repartiment que no procedia del món de la comèdia, va donar vida a aquest estudiant de dret (de l’Scumbag College, d’on si no?), pinxo de barri, barreja d’un Tony Soprano de segona i una cara B poc lluïda de Tony Manero. Com tots els seus companys de casa, el Mike vivia situacions apoteòsicament esbojarrades, com aquell episodi en què transforma la seva habitació en una roller disco. “Encara que els personatges eren increïblement ridículs, t'hi identificaves. La sèrie només es va poder veure a Catalunya. Quan sorties fora, ningú la coneixia. Pobra gent!”

SR. BALOWSKI

“Em costa molt triar un personatge favorit, perquè tots ells eren entranyables”, comenta Sergi Monlleó Xèrif, vocalista dels nostres herois de l’ska i resta de ritmes sincopats jamaicans Dr. Calypso. “Però si m’hagués de quedar amb un, em quedaria amb el Sr. Balowski. Em molaven molt els discursos que feia”. L’actor Alexei Sayle va ser el responsable de modelar un personatge, el Sr. Balowski, propietari de la casa on vivien els protes, que en realitat eren molts: tots els membres de la singular família Balowski. Una criatura surrealísticament polièdrica que tan aviat apareixia encarnant Benito Mussolini (impossible avui dia) com se situava davant del micro per cantar el hit Dr. Martens Boots. Justament per a en Xèrif, “un dels aspectes més rupturistes d’Els joves va ser que cada capítol tingués un grup convidat, molava molt que sortissin els teus grups favorits”, de Motörhead a Dexys Midnight Runners, The Damned, Madness o Nine Below Zero.