Sèries
Eulàlia Iglesias

'Westworld' , la HBO es pensa

Mentre replanteja preguntes clàssiques de la ciència-ficció robòtica al voltant de la naturalesa humana, la predeterminació i el lliure arbitri, 'Westworld' apunta una pertinent reflexió sobre com es crea una ficció d'èxit

'Westworld' , la HBO es pensa Zoom

La reflexió sobre els propis mecanismes de funcionament de les sèries televisives ha sigut fins ara un tema gairebé exclusiu de la comèdia. De Curb your enthusiasm a Community, la sitcom contemporània porta la tendència meta a l'ADN. En plantejar-se com una gran ficció sobre una altra ficció, Westworld proposa per primer cop una mirada sobre com funcionen algunes sèries dramàtiques d'èxit de la mateixa productora. Com si la HBO es pensés a ella mateixa.

Aquest remake seriat de la pel·lícula Ànimes de metall, on Michael Crichton adaptava la seva pròpia novel·la, resulta abans de res un nou replantejament de les preguntes clàssiques de la ciència-ficció robòtica. Westworld és un parc temàtic de l'Oest on els visitants poden viure experiències extremes envoltats de personatges amb aparença real, androides que amb prou feines es distingeixen d'un ésser humà. Tots ells estan programats per actuar segons uns rols i dins d'unes línies argumentals predeterminades i, en principi, d'acord amb les lleis de la robòtica, són incapaços de fer mal als homes. Però alguns d'aquests cíborgs comencen a mostrar problemes de funcionament. ¿És un desajust del programa o estan prenent consciència del seu estatus? Aquella llavor revolucionària en els robots i el dubte que corseca alguns personatges sobre si els seus records són un símptoma de la seva consciència o unes imatges implantades artificialment acosten la sèrie a Blade runner.

El pare a la ficció de Westworld, Robert Ford (Anthony Hopkins), és el típic creador d'intel·ligències artificials avançades amb complex de Déu. Més que al Dr. Frankenstein (no pateix el seu sentiment de culpa) o al Sebastien Tyrell de Blade runner (no respon al tòpic del geek), Ford recorda la tradició de l'autor literari que contempla com els seus personatges prenen autoconsciència. Si Pirandello ho va imaginar des de la dramatúrgia i Unamuno a través de la novel·la, Ford emula en certa manera el creador de sèries. I el complex des d'on es controla Westworld funcionaria en part com una gran productora tipus HBO. Hi ha el creador suprem, el showrunner que imagina les principals línies narratives, barrejant tragèdia shakespeariana i explotació de la violència com en sèries tipus Joc de trons, els guionistes que revisen els desajustos més puntuals en les diferents històries, la productora que vetlla perquè el món de ficció funcioni també al gust dels grans inversors... i els espectadors que esperen trobar-se sempre amb una rutina narrativa concreta o gaudeixen amb les sèries amb situacions que no gosarien experimentar en la seva vida diària. Es plantegen dubtes com si cal mantenir el passat d'un personatge en el territori misteriós de la inconcreció o és millor atorgar-li una biografia clara o com algunes matrius narratives no són més que loops que es repeteixen un cop i un altre.

Sap greu que Lisa Joy i Jonathan Nolan, germà de Christopher, creadors últims de Westworld, no aprofundeixin més en aquesta potencial de reflexió metanarrativa que dibuixa la sèrie. Per exemple, fent palesa la seva pròpia obsessió per oferir els típics girs narratius que, se suposa, mantenen la tensió dramàtica i han de sorprendre el públic. Els grans creadors no han sigut capaços de detectar que l'espectador de l'era digital se les sap totes i anticipava la solució als enigmes d'una sèrie que s'ha imaginat més potent del que acaba sent.