Reportatge
Daniel Ausente

‘Twin Peaks’ a l’Espanya de les Mama Chicho

El retorn de la sèrie 27 anys després ens permet fer un viatge en el temps al 1990, quan es va emetre per primer cop a Espanya. Una època sense xarxes socials ni plataformes sota demanda, on paraules con 'wifi' o 'streaming' no existien, el 'lag' respecte a les sèries estrangeres es mesurava en mesos i els espòilers feien tremolar

‘Twin Peaks’ a l’Espanya de les Mama Chicho Zoom

“Al final estaven tots morts” va ser el resum de la presentadora Ana García-Siñeriz al programa especial de la cadena Cuatro que acomiadava Lost. La matinada del 24 de maig del 2010 havia de passar a la història perquè per primer cop l’últim episodi d’una sèrie era emès alhora aquí i als Estats Units, però va acabar sent un desgavell. Els errors tècnics i la decepció de molts espectadors van fer esclatar les xarxes socials, cosa que va fer palès que la indignació dels televidents havia trobat una nova forma de manifestar-se. L’anterior, avui anacrònica, consistia a col·lapsar la centraleta telefònica amb trucades de protesta, com va passar a Telecinco la nit del 29 de novembre del 1990 per culpa de Twin Peaks.


De sèries raretes ja n’hi havia hagut abans, però mai arrasaven als índexs d'audiència i entusiasmaven els crítics al mateix temps. A més, Twin Peaks portava el segell d’un director de prestigi com David Lynch, un fet insòlit. Amb l’esquer d’un crim tèrbol per resoldre i el reclam del fulletó més desaforat, l’èxit de la primera tanda d’episodis va ser extraordinari. Al Japó fins i tot van celebrar un funeral multitudinari per Laura Palmer. Aquí la fal·lera no va arribar a tant però va oferir moments estrambòtics que val la pena repassar.

EL PITJOR ERA TELECINCO


Fins que no van arribar les cadenes privades a Espanya, l’any 1990, als comandaments a distància els sobraven la majoria de botons. El tiberi catòdic promès va ser, però, decebedor per la tristesa ensopidora d’Antena 3 o perquè per veure Canal+ calia passar per caixa. El pitjor era Telecinco, que seguia el model italià de l’imperi de Silvio Berlusconi, un seguit d’actuacions i concursos en què el principal reclam era la presència constant de ballarines amb molt poca roba: les Mama Chicho, les brasileres Cacao Maravillao i, ja de matinada, les Chicas Chin Chin i el seu mugró vist i no vist. Per fer contrapès a aquesta fórmula ximple, grollera i masclista, la cadena va apostar fort amb Twin Peaks.

UNA CAMPANYA MAI VISTA


La sèrie va ser objecte d’una campanya promocional mai vista per a una producció televisiva. Un seguit d’anuncis esglaonats els dies previs a l’estrena van aparèixer als principals diaris (La Vanguardia, Abc, El Periódico): “Ha aparegut el cadàver de Laura Palmer”, “Només hi ha una pista, demà la descobrirà”. El misteri ocupava un quart de plana i s’acompanyava del retrat d’una noia morta. Es va resoldre el dijous 15 de novembre del 1990, quan els diaris destacaven l’arribada d’una sèrie d’èxit i polèmica mentre els anuncis ocupaven la plana sencera amb la frase: “Si avui no veu Twin Peaks, demà no tindrà tema de conversa”. La promesa publicitària es va complir amb escreix. L’índex d’audiència va ser del 50% a Barcelona, Madrid, València i Sevilla, els únics llocs on les cases rebien el senyal de Telecinco, i per primer cop una cadena privada superava la pública. La nit següent es va emetre un programa especial de 120 minuts “amb els millors moments” d’un episodi de 91, cosa que deixava clara la intenció d’esprémer l’èxit al màxim.

UNA CÒPIA PER ALS BORBONS


Durant setmanes els diaris van lloar la sèrie sense mesura fins al punt de comparar David Lynch amb Dalí, Poe o Balzac. La millor reflexió la firmava Josep Maria Baget Herms a La Vanguardia: si l’audiència era semblant a la de Cristal, la telenovel·la del moment, és perquè els espectadors eren els mateixos. Un columnista de l’Abc comentava que fins i tot els taxistes li parlaven de Twin Peaks, i va córrer el rumor, confirmat anys després, que la casa reial va demanar a Telecinco una còpia de la sèrie perquè el Borbó estava de viatge i se l’havia perduda. La premsa del cor va informar d’una festa Twin Peaks organitzada per Alaska a la qual van assistir Pedro Almodóvar, el genet Enrique Sarasola o el glamur espatarrant de “l’ex del germà de Marta Sánchez”.

FRANCO, HEIDI I... ¡NO HI HA DRET!


“Avui sabrem qui és l’assassí en l’últim capítol de Twin Peaks” era el titular televisiu de l’Abc del dijous 29 de novembre. El problema és que només es tractava de l’últim episodi de la primera temporada i els espectadors es van trobar amb un “Continuarà” monumental que deixava l’agent Cooper entre la vida i la mort. L’esclat d’indignació va ser generalitzat i l’endemà tots els diaris informaven del col·lapse de la centraleta telefònica de Telecinco per culpa de les trucades de protesta. Ja havia passat altres vegades, com ara quan la programació de dol per la mort de Franco va fer caure l’episodi 26 de la sèrie japonesa d’animació Heidi i, el dissabte següent, RTVE va emetre el 27 en lloc del que tocava i una presentadora de continuïtat va haver de demanar disculpes. Va ser la primera protesta dels espanyols després de la mort del dictador.

INTEL·LECTUALS A L’ATAC


El diari El País, que hauria volgut la sèrie a Canal+, va aprofitar l’incident sense pietat publicant l’opinió d’alguns directors de cinema. Antonio Mercero deia “sentir-se frustrat”, Pilar Miró parlava de “presa de pèl” i l’escriptora Rosa Montero de “frau” i “trampa fastigosa”, per acabar afirmant: “Mai més veuré una pel·lícula de David Lynch”. La resposta de Telecinco va ser un especial de dues hores presentat per José Luis Garci, però la guerra ja estava declarada: al reportatge d’El País s’hi podia llegir que en els episodis de la segona temporada que ja s’havien vist als EUA “l’argument es complicava més” perquè “el pare de la famosa difunta” assassinava una noia en “circumstàncies molt similars a la mort de la seva filla”. El text, a més, anava en negreta.

FESTA D'ESPÒILERS


“Chanquete es mor diumenge” va ser la portada de la revista Supertele el febrer del 1982, tres dies abans de la mort del popular personatge de la sèrie Verano azul. Abans els espòilers eren costum habitual, encara més quan les produccions estrangeres trigaven mesos a arribar-nos. La identitat de l’assassí de Laura Palmer es va poder llegir, destacada en titulars, al diari El Mundo o a la revista Diez Minutos. El País va revelar el misteri més dissimuladament en una nota breu sobre la cancel·lació de la sèrie mentre que l’Abc era més discret i deia que es tractava “d’una persona molt propera a Laura Palmer” o titulava “No va revelar el secret de Twin Peaks” una entrevista amb l’actor que interpretava el personatge. Els espòilers estaven per tot arreu però alguns no s’assabentaven de res, com l’endevinador Rappel, molt popular a la premsa del cor, que va declarar: “Des del primer episodi he percebut que l’assassí és l’agent de policia Andy”.

JULIO IGLESIAS, ABÚS D'ANUNCIS...


“El conte de mai acabar”. Així s’informava a La Vanguardia de l’estrena de la segona temporada el febrer del 1991. Segons El País, l’audiència va baixar un 29%, una notícia que Telecinco va qualificar de “tendenciosa”. Malgrat això, Telecinco va tornar a ser líder, el llibre El diari secret de Laura Palmer va esgotar la primera edició i Julee Cruise, la cantant d’un dels temes, va ser convidada a una gala amb Julio Iglesias i les Mama Chicho. Els diaris publicaven cartes de queixa per l’abús d’anuncis durant l’emissió i un columnista de l’Abc escridassava “Quin mal ha fet Buñuel!” davant l’humor surrealista de Lynch. Els espectadors van aguantar fins que es resolia el misteri, després l’audiència es va enfonsar i la sèrie va endarrerir el seu horari lluny del prime time. Quan la sèrie va emetre l’últim episodi, l’Abc va publicar un article de títol breu: “Alleujament”.

UN ‘TWIN PEAKS’ A CADA POBLE


Malgrat la duresa d’aquell tractament, la sèrie es va convertir aviat en el referent que encara és, però la millor mostra del seu impacte en l’imaginari popular és que apareixia a la premsa de successos cada cop que es produïa un crim amb víctima joveneta i entorn rural. Un homicidi a Cangas de Onís el 1991 era un “imprevist Twin Peaks” i davant els crims de la Vall d’Uixó, el mateix any, a La Vanguardia es deia “que no es podia reprimir el símil amb Twin Peaks”. El moment àlgid va ser amb les nenes d’Alcàsser, considerat com “el particular Twin Peaks valencià” per la revista Interviú. Ara, 27 anys després, Twin Peaks torna. La rebuda, però, mai podrà ser la mateixa: hi ha coses que són irrepetibles.