SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

‘The handmaid’s tale’, ¿la millor sèrie dramàtica de l’any?

Com els Oscars, els Emmy no resulten el termòmetre més fidedigne, però permeten obtenir una bona panoràmica de quines són les tendències de qualitat imperants dins de la indústria

‘The handmaid’s tale’, ¿la millor sèrie dramàtica de l’any? / HBO ESPAÑA Zoom

L’adaptació televisiva de la novel·la El conte de la minyona de Margaret Atwood (apareixerà en català el 2018 a Quaderns Crema), creació de Bruce Miller per a Hulu, es va endur set premis Emmy, entre els quals el de la millor sèrie dramàtica, en la gala de la indústria de la televisió nord-americana del 17 de setembre. ¿Això la converteix en la millor sèrie de l’any?

Hi ha dos elements que distingeixen The handmaid’s tale de tantes altres narracions distòpiques. El tret identificatiu de la sèrie, els hàbits vermells amb les lligadures blanques que porten les protagonistes, demostra que el seu imaginari s’escapa de l’estètica habitual en aquests casos, més lligada al futurisme ciberpunk o a la ciència-ficció postapocalíptica. La uniformitat en el vestir com a signe de l’autoritarisme homogeneïtzador sí que és recurrent en la literatura que imagina societats totalitàries, però la gràcia aquí és com s’associa a una tradició visual típicament puritana. Així, les donzelles del títol vesteixen com monges i en alguns moments les imatges de les protagonistes tancades totes soles a les cases dels seus “amos” remeten més a la pintura de Vermeer o Hammershøi que a Blade runner. Llàstima que els responsables de la sèrie no aprofitin prou aquest potencial artístic, i acabin tirant per aquella estètica televisiva de qualitat prefabricada que abusa dels contrallums, el blanc lletós i els ralentís.

L’altra particularitat de The handmaid’s tale radica, esclar, en la mateixa naturalesa de la distopia, un patriarcat cristià portat a l’extrem. És en aquest aspecte on la sèrie troba alguns dels seus millors moments, sobretot quan fa reconeixible i espantosament pròxim el que semblarien llicències pròpies de la ficció: la progressiva despossessió dels drets de les dones i com alguns homes ho viuen des de la normalitat; la repressió silenciosa d’Emily, el personatge homosexual, i, des del punt de vista físic, aquelles postures forçades per facilitar el plaer o les tasques dels homes. Més artificiosa resulta la progressiva construcció del personatge principal com a heroïna feminista del gust del públic contemporani.

Els premis Emmy a The handmaid’s tale reconeixen, per tant, una sèrie que ha sabut combinar de manera convincent una base literària de cert prestigi, un acabat visual que s’identifica amb qualitat estètica i una temàtica sempre punyent que als Estats Units, amb les polítiques regressives de Trump respecte als drets de les dones, es viu més actual que mai. A més, compta com a protagonista amb Elisabeth Moss, que, com comentàvem a propòsit de Top of the lake, ha esdevingut el paradigma d’actriu de prestigi de la ficció televisiva contemporània.

La tele, per davant del cinema

La sèrie sorgeix d’una plataforma encara petita, Hulu, que entra així en el nou mapa de productores de ficció a tenir en compte més enllà de la HBO, Amazon i Netflix. De fet, és el primer servei de streaming que rep aquest premi. En això sí que els Emmy han deixat el missatge clar: la majoria de sèries guardonades pertanyen a canals per cable i plataformes online, cosa que significa també que no són precisament les més vistes per les grans audiències. El repartiment de premis també ha fet palès com la ficció televisiva va més avançada que el cinema en qüestions de diversitat. Als Emmy no els ha calgut cap campanya denunciant l’hegemonia blanca per reconèixer sèries protagonitzades i escrites per dones, afroamericans i asioamericans.