SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

'La Riera' com a símptoma: què fem amb els culebrons de TV3?

La pròrroga agonitzant que ha viscut ‘La Riera’ ens planteja una sèrie de preguntes. ¿Tenen sentit les telenovel·les en l’era de Netflix? ¿S’ha esgotat el model d’èxit de culebró de la televisió pública catalana? ¿O menystenim massa aquest format?

Què fem amb els culebrons de TV3? / TVC Zoom

Cal deixar morir així una sèrie? Fins i tot el seu creador ho afirmava: La Riera s’hauria d’haver liquidat fa mesos. Però tothom sap que TV3 no va tenir més remei que prorrogar fins a l’agonia la telenovel·la per falta de pressupost. La ficció és cara i engegar una nova sèrie d’aquest calibre necessita un bon coixí econòmic. I, cal no oblidar-ho, els culebrons també es van inventar per això, per amortitzar al màxim la inversió feta en una ficció pròpia. El problema és com es nota el desgast en la sèrie mateixa...

Quin sentit té un culebró en l’era de Netflix? Les telenovel·les van viure el seu moment de glòria abans del canvi de segle, quan els espectadors s’aplegaven davant del televisor per veure culebrons llatinoamericans (mexicans i veneçolans a TV1, brasilers a TV3) que feien petar els audímetres. L’aparició de nous canals, l’auge de la ficció de producció pròpia i el triomf d’un format com el reality,que va esdevenir la nova estrella de la graella televisiva, expliquen en part la pràctica desaparició dels culebrons forans. La nova era de la ficció televisiva ha privilegiat un tipus de sèrie que sembla que es distancia de la telenovel·la clàssica, però moltes vegades l’èxit d’aquests ficcions s’explica precisament per com parasiten elements típics de les soap operas. Què és Las chicas del cable, la primera sèrie espanyola produïda per Netflix, sinó un culebró per als nous espectadors de l’era digital?

Però funcionen o no les telenovel·les? Si parlem de quantitat d’espectadors, la resposta és afirmativa. La Riera, per exemple, ha mantingut uns índexs d’audiència prou dignes dins d’una davallada progressiva respecte a les seves temporades de més èxit. La penúltima temporada va tancar amb una mitjana d’un 21,7% de share, una audiència amb la qual ni somien sèries de molt més prestigi i que mereixen més atenció en les pàgines de cultura de diaris i revistes.

No caldria sacsejar la sèrie de sobretaula? Poblenou va fer història a l’hora de marcar un model de serial televisiu per a TV3 que conjugava idiosincràsia pròpia, retrat de vocació popular del territori i ganxo televisiu. En aquell moment, la sèrie també es plantejava amb un clar objectiu integrador, d’aquí la inclusió d’un dels primers personatges gais que es van veure a la ficció televisiva del nostre país. Ara aquesta funció de plasmar la diversitat social i identitària de Catalunya la compleixen amb escreix altres tipus de ficcions. Perquè, com comentàvem abans, l’èxit de sèries com Merlí, Nit i dia o, mirant més cap enfora, Joc de trons i House of cards, es deu en part en la manera com han incorporat característiques pròpies del melodrama de sobretaula. Si la ficció de prestigi beu del culebró molt més del que gosa confessar, ¿la telenovel·la no hauria d’aprendre algunes coses de la nova generació de sèries? D’acord que una sèrie d’emissió diària no es pot permetre tants luxes com una de setmanal però ¿no caldria sacsejar el model de sèrie de sobretaula? ¿Cal que els culebrons segueixin sent tan poc atractius en l’aspecte visual, tan lligats encara al relat oral a través dels diàlegs, tan simples en les seves estructures? ¿No resulta tot ja massa caduc per a unes audiències cada cop més educades en el llenguatge audiovisual?