SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

Putos anys 80

'Els Goonies', 'E.T.', 'Alien', 'Poltergeist', els relats de Stephen King i altres referents de la cultura pop de finals del segle XX alimenten 'Stranger things', una nova mostra de la fixació nostàlgica per la dècada dels vuitanta

'Stranger things'. / NETFLIX Zoom

Juguen a jocs de rol, són apassionats de la classe de ciències del professor Clarke (el cognom no és casual), tenen una maqueta de l'Estrella de la Mort, es mouen amunt i avall en bicicleta, demanen videoconsoles Atari a la carta als Reis i saben distingir a la perfecció si una cita és d'El senyor dels anells o d'El hòbbit. Les noies no els fan cas i els abusananos no els deixen en pau... Els nens protagonistes de Stranger things, la sèrie de Netflix de moda, són els geeks perfectes. Ni fets a mida? Exacte. Estan dissenyats perquè encarnin fins al més mínim detall les característiques que s'atribueixen, des de la nostàlgia, als adolescents freaks de l'època.

Als protagonistes de les pel·lícules del segell Amblin, d'E.T., l'extraterrestre a Els Goonies, no els calia omplir els diàlegs de referències pop als vuitanta perquè es notés que eren dels vuitanta. Aquesta autoconsciència és un dels símptomes típics de qualsevol producte afectat de nostàlgia. A Stranger things el name-dropping i els objectes fetitxes ajuden a construir un imaginari concret al voltant de tota aquesta colla de pel·lícules, sèries i llibres que bona part dels que van créixer en aquella època, sobretot els que han esdevingut guionistes o comentaristes culturals, han convertit en canònics.

Entre els que vam ser adolescents als vuitanta, també n'hi ha que n'estem farts de la nostàlgia d'una dècada que va comportar, entre d'altres mals, el monopoli definitiu de la cultura popular anglosaxona, el gir conservador i la infantilització de Hollywood. A sobre, la majoria d'aquests referents pop han esdevingut cultura oficial tot arrossegant les pitjors connotacions d'aquest estatus: són títols intocables (només cal veure la reacció de milers de fans davant del remake femení d'Els caçafantasmes), sobredimensionats i d'adoració gairebé obligatòria. La nostàlgia, al contrari de la memòria històrica, idealitza l'objecte del record emocional tot impedint-ne qualsevol relació crítica.

A Stranger things els germans Duffer recreen a la perfecció aquella Amèrica suburbial on s'ambientaven els films de Steven Spielberg, Joe Dante, John Carpenter o Richard Donner. Al seu favor cal dir que la sèrie no es conforma amb ser un mer pastitx i batega amb certa vida pròpia, alhora que també reivindica la part més fosca de fantasia de l'època. I sobretot resulta molt interessant com a relectura del paper que els tocava a les dones en aquests films. Les adultes encarnen aquelles mares dels vuitanta que van escenificar la crisi de la família tradicional. Més per absència física o emocional dels pares que per canvis en les jerarquies, elles esdevenien les veritables caps de la llar. Tanta responsabilitat assumien que no els deixaven ser altra cosa que mares preocupades, com encarna fins al paroxisme Joyce, el personatge de Winona Ryder a la sèrie. Nancy (Natalia Dyer), la jove, repeteix el patró narratiu recurrent de l'època: la noia guapa que s'enamora del cretí de l'institut tot i que és el noi rarot qui l'ajuda quan les coses es compliquen. I Eleven (Millie Bobby Brown), la nena, representa fins a quin punt una menor del sexe femení, amb poder i decidida resultava una anomalia en aquestes ficcions. Per això no li queda altre rol que ser el fenomen estrany, i alhora el punt més sobresortint, de Stranger things.

'Stranger things'

Dels germans Duffer per a Netflix

En emissió a Netflix