SÈRIES
EULÀLIA IGLESIAS

Presoneres

La quarta temporada d’Orange is the new black funciona més que cap altra com un reflex en femení de la diversitat ètnica nord-americana i de les tensions a les quals es veu sotmesa des de certs preceptes político-econòmics

Presoneres / MOVISTAR+ Zoom

Encara no hi ha cap sèrie nord-americana que hagi aconseguit igualar Orange is the new black en qüestions de diversitat. La producció de Netflix ha marcat una fita a l’hora de demostrar que la televisió podia escapar del model clàssic ple de personatges blancs, heterosexuals, de classe mitjana i preponderantment masculins que acaparen el protagonisme. Malgrat que la sèrie va arrencar amb una dona blanca com a centre, la presó ha servit com a excusa per visibilitzar una sèrie d’identitats menystingudes en la ficció convencional: dones de classes populars, immigrants, negres o llatines, madures i velles, lesbianes, bisexuals o, fins i tot, heteros, que han anat guanyant cada cop més importància. Com han demostrat altres sèries com The wire, Orange is the new black també fa palès que la ficció seriada pot ser el format més democràtic: aprofundeix en totes i cadascuna de les vides d’un microcosmos social sense obligar l’espectador a identificar-se amb una única protagonista.

Retallades

I en aquesta quarta temporada Orange is the new black funciona més que mai com un reflex de les derives i tensions de la societat nord-americana contemporània, de manera que presenta un subtext polític molt més contundent que a les anteriors entregues. Litchfield és ara una presó privatitzada i els seus responsables prioritzen el benefici i no la responsabilitat social, de manera que les internes viuen les conseqüències d’un sistema en què el poder econòmic ha desbancat el democràtic. Es retallen recursos (es planteja substituir les compreses per copes menstruals, per exemple), es contracten guardes de seguretat sense experiència que veuen les protagonistes com a números i no com a persones i s’incrementa el nombre de preses. A Litchfield, com als Estats Units, cada cop hi ha més població d’origen hispà. I els equilibris de poder entre les internes trontollen.

Bona part de la temporada se centra a redibuixar les dinàmiques entre les protagonistes a partir del grup cultural al qual pertanyen, alhora que es precisen els matisos que impedeixen contemplar les blanques, les llatines o les afroamericanes com identitats homogènies. Quan la Piper, la protagonista blanca que s’ha erigit en una mena de capo carcerària, veu perillar el seu estatus per la presència de les dominicanes, constata dues realitats.

En primer lloc, que el fet que s’hagi convertit en una de les líders del recinte obeeix més als privilegis que li atorga el seu color de pell que a les seves pròpies habilitats com a gàngster carismàtica. I en segon lloc, que, si ets blanca, reivindicar la teva hegemonia en un context multicultural cova l’ou de la serp del feixisme.

Els conflictes ètnics a la quarta temporada d’ Orange is the new black deriven en els últims episodis en una crítica molt clara a un sistema que propicia els xocs de convivència i alimenta els prejudicis. Fins i tot les presoneres enfrontades s’adonen que han d’unir forces contra un enemic extern molt més poderós. La sèrie creada per Jenji Kohan tracta el racisme i la violència de les autoritats contra les minories com un problema clarament estructural tot apel·lant a casos concrets succeïts als Estats Units i al moviment Black Lives Matter. El clímax dels últims dos episodis va més enllà de la catarsi dramàtica habitual en qualsevol sèrie i abraça un desencant que concerneix la forma de funcionar de tot un país.