Sèries
Eulàlia Iglesias

‘Nit i dia’: ¿a favor o en contra?

Poques sèries recents de TV3 han tingut tan bona acollida com ‘Nit i dia’, la ficció criminal protagonitzada per Clara Segura i creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran. Amb la segona temporada en marxa, en sospesem les llums i ombres

‘Nit i dia’: ¿A favor o en contra? Zoom

A FAVOR:

Per fi una sèrie criminal! Ho trobàvem a faltar a TV3. Per fi tenim una sèrie criminal que agafa de model els procedimentals de llarga durada patentats per 'The killing' i 'Top of the lake'. És una ficció que permet abordar temàtiques més escabroses, fosques i tabús, d’aquelles que semblaven prohibides a la nostra televisió pública. Un 'thriller' que, d’altra banda, no fa escarafalls tampoc de les trames més melodramàtiques.

La cara fosca del país. El mèrit del model de ficció televisiva danesa és que denuncia el vessant més fosc del seu país sense deixar d’oferir unes sèries addictives. Aquest sembla també el propòsit inicial de 'Nit i dia', tot i que la primera temporada no només es feia un embolic molt perillós a l’hora d’aproximar-se a la violència de gènere sinó que podia passar tant a Catalunya com a Papua Nova Guinea. Aquesta segona està reajustant el contacte amb la realitat més propera a l’hora de tractar assumptes com la corrupció política.

Intèrprets de primera. Una sèrie ambiciosa ha d’estar protagonitzada per una actriu de categoria com Clara Segura. I si a la primera entrega l’acompanyaven intèrprets de la talla de Vicky Peña, Carme Sansa o Pablo Derqui, a la segona gaudim amb Ramon Fontserè com un Andreotti nostrat o Josep Maria Pou com un assassí a sou amant dels escacs i les cites literàries.

El públic no és tonto. Aquesta segona temporada arrisca més que la primera pel que fa a la concepció de la sèrie: llargues seqüències amb pocs diàlegs, presentació de nous personatges sense prolegòmens, capítols que prescindeixen dels protagonistes habituals, dosificació de les trames, estil visual poc carregat... 'Nit i dia' és una de les primeres sèries de TV3 que confia en un públic educat en la nova ficció a qui no cal donar-ho tot mastegat.

EN CONTRA:

Les víctimes no importen? La principal diferència dels procedimentals de llarga durada respecte als clàssics és el tractament de les víctimes. Si a 'CSI' la persona assassinada és només una excusa per engegar el procés d’investigació, a 'The killing' se subvertia moralment aquest principi per deixar clar que les víctimes importen. Aquesta assignatura va quedar pendent a la primera temporada de 'Nit i dia', on es mostrava tanta fascinació pels assassins com despreocupació per les dones mortes, però sembla que a la segona es recupera a través del cas del Kevin.

Els tòpics de fora. D’acord, els nous capítols se centren en problemes propers com el de la corrupció política, però a l’hora de crear personatges i trames els guionistes semblen emmirallar-se més en altres arquetips de ficció televisiva (la parella amant del poder de 'House of cards', per exemple) que no pas en allò que realment vivim a casa nostra.

Plurilingüisme? Cap problema amb el fet que 'Nit i dia' tendeixi també al realisme pel que fa a la situació sociolingüística. Però, per què només parlen en castellà als barris populars? No té sentit apel·lar a la versemblança en els usos de la llengua i que després tots els jutges et parlin només en català...

Tics visuals. D’acord, la qualitat de la posada en escena és superior a la de moltes altres sèries. Però també presenta alguns tics d’allò que en anglès anomenen 'prestige TV', llocs comuns de les ficcions que es volen de prestigi com els ambients foscos, els colors freds, el contrast entre escenes obscures i altres de sofisticades, els moments de sexe suposadament salvatge, els gestos cap a títols de culte de la història del cinema...