Videojocs
Mèdia 18/11/2016

Música de videojocs, una nova vida

La recent publicació de 'No man’s sky: music for an infinite Universe' a càrrec del grup britànic 65daysofstatic ha fet revifar un vell compte pendent: la reivindicació de les bandes sonores de videojocs. Un terreny desconegut i menystingut per la història que en l’última dècada ha experimentat una interessant i enlluernadora transformació.

David Broc
5 min
'No Man's Sky'

És molt probable que a la majoria de lectors el nom de Nobuo Uematsu no us digui res, així d’entrada. Si encara no heu entrat a la Wikipedia a buscar la seva identitat, és raonable que us pregunteu si es tracta del nou sushi master d’un restaurant de la zona alta de Barcelona, si és un dibuixant de manga que està de moda o si estem parlant de la nova sensació de l’enginyeria robòtica japonesa. Ara bé: si parlem de Final Fantasy i, més concretament, de la seva memorable i inoblidable banda sonora, aleshores tinc clar que molts començareu a ubicar-vos. I alguns fins i tot a entonar emocionadament les melodies que han convertit aquesta nissaga en llegenda viva de l’univers dels videojocs.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

El de Nobuo Uematsu és un exemple molt simptomàtic i eloqüent per il·lustrar la tasca invisible que duen a terme els compositors de la música dels videojocs. Per dir-ho de manera planera: Uematsu seria al món de les consoles el que John Williams o Jerry Goldsmith han sigut al del cinema, però la consideració i el reconeixement públic i comercial d’uns i altres és ben diferent. Nit i dia. De tant repetir-les partida rere partida, tots som capaços de recordar les sintonies més memorables dels títols amb què hem crescut jugant, però molt pocs són capaços de dir els noms i cognoms dels seus autors.

Koji Kondo. Què, us sona? No patiu: tot i ser el creador de la immortal falca sonora de Super Mario Bros o dels bucòlics paisatges musicals de The legend of Zelda, dos títols clau en la història de Nintendo, només els més destres en la matèria saben qui és el seu creador. De la mateixa manera, Michiru Yamane, autora de la mítica i irresistible melodia de Castlevania: symphony of the night, o Martin O’Donnell, artífex del místic i emotiu suport musical de les tres primeres entregues de Halo, per posar dos exemples més de gran rellevància, són identitats poc conegudes a escala popular. Segurament ni els seus veïns saben qui són i a què es dediquen, però la seva empremta és inabastable.

Feina solitària i poc valorada des del punt de vista mediàtic, la composició de bandes sonores de videojocs ha contribuït decisivament a la nostra educació musical, ha posat sintonia subliminar a la nostra joventut i maduresa i ha proposat experiments interessants des del culte a l’electrònica, la new age i la clàssica. I sembla que per fi està veient recompensada la seva tasca fosca de tots aquests anys. No només està més reconeguda des de tots els àmbits, fins i tot des dels més acadèmics, amb nombroses orquestres simfòniques d’arreu del món revisant en directe scores de Metal Gear Solid o Final Fantasy, sinó que, a més a més, des de fa uns anys ja ha esdevingut un factor de vital importància per als programadors i dissenyadors de tot el món. La tenen molt més en compte. I això ha sigut possible gràcies, en gran mesura, a tres factors ben diferenciats.

En primer lloc, la pèrdua de por i respecte al format per part de grans actius del pop, el rock o l’electrònica. De la mateixa manera que ara són els actors, directors i guionistes de cinema els que volen treballar en la televisió, mitjà històricament mal vist i desprestigiat per Hollywood, en l’univers musical del moment ja són uns quants els que han volgut provar sort en el camp dels videojocs: a més de ser una nova font d’ingressos, segura i fiable, la seva gran incidència i popularitat els converteix en un caramel al qual es fa difícil resistir-se.

El grup anglès de post-rock 65daysofstatic és l’exemple més recent d’aquesta tendència clarament a l’alça. La seva banda sonora per a l’esperadíssim No man’s sky, un dels llançaments més anticipats del 2016, és un dels millors discos de la temporada. Entre Mogwai, Vangelis i el Trent Reznor de registres més cinematogràfics, la seva proposta planteja una nova fita de llibertat creativa en aquest terreny: funciona com un àlbum més de la banda, propi i amb molta personalitat, però alhora suposa un complement impecable per a les imatges i el concepte argumental que proposa el joc i la seva estètica visual. És un procés semblant al que va protagonitzar la formació de noise rock Health, que amb la banda sonora de Max Payne 3 va sortir de la seva zona de comoditat per explorar nous territoris expressius i, de retruc, tantejar un mercat nou i molt temptador. O el que proposava Brian Eno a Spore, un atrevit experiment de banda sonora intuïtiva i generativa. O el que va portar el productor brasiler Amon Tobin a capbussar-se en la música de Tom Clancy’s splinter cell: Chaos Theory, una revisió a mida del seu drum’n’bass atmosfèric. O el que va fer que la banda de folk txeca Dva acostés al seu llenguatge la banda sonora de Botanicula.

En segon terme, el boom dels videojocs indies, entès el concepte indie com una estètica, una temàtica, una plataforma i una proposta al marge dels convencionalismes, les llistes de vendes i el gameplay clàssic. El caràcter emocional, l’esperit trencador i el toc d’autor de creacions com Ico, Journey, Thomas was alone, Limbo, Dear Esther o Everybody’s gone to the rapture, entre molts altres, han possibilitat l’aparició i difusió de tota una nova fornada de compositors, entre ells Austin Wintory, Jessica Curry, Michiru Oshima, Darren Korb o David Housden, que estan renovant el gènere des de dins, amb pocs recursos però grans idees. Lluny de la composició clàssica i simfònica i del maximalisme new age dels 80, tots ells manegen referents contemporanis i els integren en les seves propostes. Molts cops quan parlem del nou ambient o de la clàssica moderna no els tenim en compte, és com si no en formessin part, com si el fet d’escriure la música per a un videojoc els descartés, però el cert és que les seves partitures podrien encaixar perfectament en qualsevol d’aquestes escenes.

I en tercera instància, i no menys important, el rellançament del videojoc com un catàleg de descobriments musicals. Ben bé com si fos un prescriptor de hits. La culpa segurament és de Grand theft auto, que va esdevenir totalment referencial a l’hora de triar cançons d’artistes coneguts, i no tan coneguts, i posar-les al servei de l’acció. Hi ha molts jugadors que han descobert els que ara són grups de capçalera en la seva vida gràcies a Grand theft auto: vice city o Grand theft auto: San Andreas, per posar dos exemples. I no només la nissaga GTA; també franquícies esportives com Tony Hawk, FIFA o NBA2K han tingut gran part de culpa en la reivindicació de la banda sonora com una part indispensable d’aquest univers. Però segurament han sigut títols participatius com Guitar hero, Rock band o DJ hero els que han acabat de fer bullir l’olla en aquest terreny.

L’adrenalina de la partida ha jugat molt a favor d’aquestes compilacions, però sobretot a favor de les mateixes cançons. Hauria sigut tan popular Song 2, de Blur, si no hagués sonat insistentment cada cop que volies jugar un partit al FIFA 98? Ho dubto. I això els grups ho saben: d’ençà de l’èxit massiu de GTA, molts grups i solistes serien capaços de vendre’s la mare per poder formar part d’un projecte d’aquestes característiques. I tot fa pensar que això només és el principi.

stats