És ‘Joc de trons’ la sèrie més sobrevalorada?

A punt d’estrenar-se’n la setena temporada, passegem entre les corrues de fans la nostra animositat cap a una de les ficcions televisives més populars. Cinc raons per estar-hi en contra

Eulàlia Iglesias

3 min

És ‘Joc de trons’ la sèrie més sobrevalorada? MOVISTAR +

1. El ‘gore’ com a nou clixé del prestigi.

No fa gaires anys el sang i fetge era un plat que només degustaven els fans del terror, aleshores encara una minoria al marge. Ara ha esdevingut una mena de clixé entre les sèries que aspiren a gaudir d’una aurèola de prestigi. Com que la televisió en obert segueix sent força conservadora pel que fa a la violència explícita, les televisions per cable han explotat aquesta veta. De Dexter a The walking dead, les sèries de plataformes com HBO, Netflix, Showtime o AMC s’identifiquen, a més de per la utilització profusa de nus i renecs, pel seu gust per la carnisseria com a mostra de suposada transgressió. A Joc de trons ho han explotat a fons: decapitacions per a tots els gustos, nenes sacrificades en pires, joves coronats amb or fos, dones en estat de bona esperança esventrades en ple convit de casament... El mostrari de tortures i morts escruixidores està a l’altura d’allò que s’espera en una ficció de fantasia medieval. Però a aquest rosari de sang li falten els dos trets de l’esperit original del gore : radicalitat i humor.

2. Tan enrevessada com simplota.

No, teixir una xarxa de trames i subtrames que implica tants personatges que n’acabes perdent el compte no equival a complexitat narrativa. Al contrari, resulta sorprenent fins a quin punt Joc de trons és plana, previsible i reiterativa. El conflicte és monotemàtic: fins a quin punt el poder corromp i incita a la destrucció. Els diàlegs presenten la mateixa contundent simplicitat que un culebró de sobretaula. I això de matar un personatge que semblava destinat a ser protagonista fins al final ja ho va instaurar Alfred Hitchcock fa més de mig segle amb Psicosi.

3. Més pesada que un plom.

D’acord, cap ficció està obligada a ser divertida. Però el problema amb Joc de trons no és que se situï en un registre en les antípodes de la comèdia, sinó com n’és d’encarcarada. Els responsables de la sèrie es prenen tan seriosament les seves històries que no deixen marge a cap mena de joia, humor, sarcasme, ironia, doble lectura o autoparòdia. El personatge de Tyrion Lannister és l’excepció quan hauria de ser la norma. Diguem-ho clar, Joc de trons és avorrida.

4. Fa la puta i la ramoneta amb el feminisme.

L’adaptació dels llibres de George R.R. Martin presenta una varietat admirable de personatges femenins, algunes dones poderoses que se’n surten molt bé dins d’un món masculí. Però alhora explota de la forma més barroera, per poc honesta, el cos i la sexualitat de la dona. L’excusa tan hipòcrita del suposat context històric ja no cola per justificar violacions i abusos filmats per complaure el morbo de certs espectadors. I, mentre Cersei Lannister destil·la prou bé l’essència d’heroïnes tràgiques clàssiques i/o shakespearianes, quina mandra aquesta barreja de princesa Disney i empatx de llegenda de Sant Jordi que representa Daenerys Targaryen.

5. Pobra Girona.

¿Es pot filmar pitjor Girona que com ho fan a Joc de trons? Cap problema amb el fet que hi afegeixin mar i la descontextualitzin històricament. Però no n’aprofiten la bellesa, la personalitat ni el misteri. Al cap i a la fi, ja és l’estratègia de la sèrie, quedar-se amb la mera façana de tot plegat i a sobre treure-ho lleig.