LA PORTADA
LAIA BELTRAN QUEROL

Joel Joan: «El meu psiquiatre està molt orgullós d’‘El crac’»

Ha signat les sèries més atrevides i gamberres de TV3 i ja pensa en una nova comèdia, ‘Spanish disconnection’. El 7 d’octubre serà a la Muntaner amb ‘Blank’ i al febrer farà de Frankenstein al TNC

JOEL JOAN:   «El meu psiquiatre està molt orgullós d’‘El crac’» / MARC ROVIRA Zoom

REW

<<

Quan arribo a la redacció li dic a la recepcionista que he vingut a entrevistar en Joel Joan. Somriu i em posa cara de pòquer. “Sí, l’actor. Has vist El crac? Porca Misèria? Plats bruts? ”, temptejo (amb Poblenou ja no m’he atrevit). L’Etel, de vint-i-pocs, fa que no amb el cap. Al cap d’un moment em crida. “Ei, ja sé qui és! És el que surt amb el Recio”. La cara de pòquer ara és meva. “Recio?” “Sí, el de La que se avecina ”, exclama mentre m’ensenya un capítol de Plats bruts amb Jordi Sánchez i Joel Joan en acció. “És aquest, no?”

“Des de petit era el pallasset, el notes, el que necessitava cridar l’atenció. Que jo volgués ser artista va ser un petit maldecap per als de casa”, confessa en Joel Joan, fill d’un treballador de banca i una mestra d’escola que va criar-se a l’Esquerra de l’Eixample. “Sóc el típic tio que no escull la seva professió, sinó que la professió l’escull a ell. Sóc un escollit, sí”, diu amb resignació. Però intueixes la ironia. “Aquesta és una feina inestable, en què depens de molts factors per fer una carrera satisfactòria, ja no dic exitosa. Per això posa nervioses les famílies; no és un camí fàcil”, sentencia qui va fer el primer culebró de TV3. Només tenia 23 anys i somiava a fer teatre. “ Poblenou va ser un fenomen; em va arribar una fama sobtada. Però és una fama d’anar per casa, de gent que mira la tele i és catalanoparlant, res comparat a en Bisbal. ¿T’imagines aquelles gentades a sobre teu?”, em pregunta. No, però li explico l’anècdota de la recepcionista. Es pixa de riure. Els temps canvien.

PLAY

>

La fama de la televisió és líquida, però a Joel Joan li ha donat l’oportunitat de crear un estil narratiu propi. “Les meves sèries són molt personals i fetes molt honestament, sempre des de les ganes de riure’m de mi mateix. El David Güell, de Plats bruts -un estudiant de teatre obsessionat amb l’Oscar de Hollywood- i el Pere Brunet, de Porca Misèria -un neuròtic una mica pessimista- ja dibuixaven un pre- Crac -en què Joel Joan fa de Joel Joan-. De fet, El crac seria la culminació, com si fos una trilogia inconscient, no trobes?” Li agrada interpel·lar-te, gaudeix amb el cos a cos dialèctic, tot i que a vegades perd el fil en dissertacions filosòfiques. Com a sèrie, El crac pot agradar més o menys, però ningú li podrà negar al seu autor la valentia d’anar un pas més enllà.

Autoparòdia o teràpia? “ El crac són totes dues coses. Com deia Umberto Eco, el riure és molt saludable i curatiu, per això ha sigut perseguit durant molt de temps. Si poses distància per riure’t dels teus problemes resulta que ja no ho són tant. Jo també he fet teràpia a la vida real i és de les coses més intel·ligents que he fet mai: demanar ajuda quan més ho necessitava. El meu psiquiatre està molt orgullós de la sèrie i jo també”, confessa. I, no, no és cap broma. Com tampoc són cap broma els rumors que circulen sobre la no tercera temporada d’ El crac. Joel Joan rebufa. “Era una sèrie diferent amb mala llet que potser no va ser entesa per tots els públics. En aquestes dues temporades tant l’Hèctor Claramunt com jo mateix hem furgat molt endins del personatge i no sé si podem anar gaire més enllà. És cert que tenim alguna idea boja per continuar El cracVicent Sanchis va dir en una entrevista que mirarien la possibilitat de continuar, perquè la sèrie va a una audiència jove que els interessa, però de moment ningú ens ha demanat res”.

FF

>>

Quan li demano si el paperet sense text que ha tingut a la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, és el més a prop que ha estat de Hollywood esclata a riure. Sense complexos. Com un crac. Però també m’adverteix que fa mil anys allà mateix va rodar Tortilla soup, de Maria Ripoll. “L’Oscar em té obsessionadíssim. Per això celebro molt la nominació d’ Estiu 1993. Estem a punt de tocar-lo; és meravellós”, exclama com si encara fos el president de l’Acadèmia del Cinema Català, que va fundar el 2008 i va presidir fins al 2013. “D’aquesta etapa en tinc bon record. Crec que va ser un gest d’autoestima cap al nostre sector i, si vols, també una miniestructura d’estat”.

Joel Joan no ha amagat mai les seves preferències a favor de l’autodeterminació de Catalunya. “Jo he sigut clarament un gilipolles. Fer públiques les meves conviccions m’ha perjudicat professionalment, però puc anar amb el cap ben alt perquè sempre he defensat el mateix. Això també ha fet que intentés guanyar-me la vida escrivint, produint i interpretant”. Ell és així, ja ho deia El crac al final de cada capítol. “Exactament! Joel Joan és el pitjor enemic de Joel Joan. És una de les grans lliçons que he après amb aquesta sèrie i que espero haver transmès al públic: a vegades nosaltres mateixos som l’obstacle; no cal anar a buscar enemics exteriors”.

A banda de criar tres filles, també està enredat en diferents projectes. Ha acabat d’escriure una comèdia i busca finançament per portar-la a la gran pantalla. “Es diu Spanish disconnection i, sí, esclar que la protagonitzaria jo. Qui podria fer-ho millor?”, dispara. El dissabte 7 d’octubre serà el protagonista de Blank, un joc teatral d’improvisació a la Sala Muntaner en què cada nit participa un actor diferent. “M’atrau la idea de pujar dalt de l’escenari i no saber que passarà”, confessa. I en breu començarà els assajos de Frankenstein, dirigit per Carme Portaceli, i que s’estrenarà al febrer al TNC. Entranyable paper el del monstre creat per Mary Shelley. Un ésser especial que en el fons només volia una mica del nostre amor. Com El crac