Humor bipolar

Al capítol sis de Lady Dynamite, Maria Bamford rep una trucada de Judd Apatow, “una persona el suport de la qual aprecio com a gran defensor de les dones a la comèdia i de la comèdia en general”, pensa mentre deixa sonar el mòbil. ¿Quina actriu dedicada a l’humor no agafaria el telèfon de seguida al productor de Girls? Però Bamford està en plena teràpia de no fer res, perquè no vol caure de nou en la “roda de hàmster” de Hollywood que l’ha conduït a un seriós desequilibri vital. Per fi respon. El director, que s’interpreta a ell mateix, li ofereix un paper a la seva pròxima pel·lícula. “Judd, saps que estàs trucant a la Maria Bamford, oi?”. “Maria, ¿ja tornes a fer allò de menystenir-te com a persona i com a artista perquè et fa por acceptar que ets una veu especial?”, replica ell.

La conversa entre Maria Bamford i Judd Apatow himself condensa molt bé la relació d’aquesta còmica amb la indústria de l’entreteniment. Actriu de culte entre els amants de la stand-up per la seva capacitat d’imitar veus i els seus xous irreverents, Bamford no havia encarnat fins a Lady Dynamite cap paper protagonista que la donés a conèixer al gran públic. En part perquè ella ha mantingut la distància amb un món que li provoca alguna cosa més que estrès. Fa pocs anys, li van diagnosticar un trastorn bipolar del tipus II. La seva carrera com a dobladora, imitadora i actriu de publicitat es va veure interrompuda per diverses estades en una institució psiquiàtrica i el retorn a la casa familiar dels pares.

No cal llegir la Wikipedia per assabentar-se d’aquests aspectes de la biografia de Maria Bamford. Els detalls sobre la seva salut mental nodreixen Lady Dynamite, una sèrie còmica que va un pas més enllà en les sitcoms del jo que, com Curb your enthusiasm o Qué fue de Jorge Sanz, parteixen de la vida del protagonista per generar l’humor. Aquesta producció de Netflix creada per Pam Brady (guionista de South Park i Padre de familia ) i Mitch Hurwitz (responsable d’ Arrested development ) ressegueix les tribulacions de Bamford al llarg de tres arcs temporals que s’intercalen a cada episodi: l’època de feina frenètica, el període gris després de patir una crisi i el temps present en què intenta reprendre la quotidianitat tot assumint que ha de conviure amb el seu trastorn.

Poques sèries s’havien centrat de manera tan explícita en les causes, efectes, símptomes i conseqüències de la depressió, la hipomania o la inseguretat sense deixar de ser alhora divertides i punyents. A Lady Dynamite no t’acabes la quantitat de gags hilarants, on també es treu punxa a temes com les teràpies alternatives, la correcció política, les relacions personals i els mecanismes de la comèdia. La protagonista et fa esclatar de riure i alhora et fa patir per la fragilitat extrema que li provoca el trastorn.

Però Maria Bamford es descobreix sobretot com una actriu còmica d’un talent inabastable: resulta extraordinària com a imitadora de veus, però també conduint un monòleg, recreant els aspectes més crus de la seva vida o com a còmica del gest amb un ventall de ganyotes facials que converteixen cada capítol en una font inesgotable de gifs. Lady Dynamite també et guanya per l’humanisme. Al cap i a la fi és una sèrie que s’enfronta al trastorn mental per deixar clar que una persona és molt més que la seva malaltia.