Estranya, però no tant
Malgrat que Netflix la vulgui emparentar amb ‘Stranger things’, la curiosa ‘The OA’ remet més aviat al cinema independent que utilitza el fantàstic per endinsar-nos en l’espinós camí de l’espiritualitat i la transcendència
The OA és més estranya que Stranger things. La comparació ve a tomb perquè Netflix va mantenir el secretisme entorn d’una de les seves últimes estrenes del 2016 i es va limitar a anunciar aquesta sèrie creada pel tàndem Brit Marling/Zal Batmanglij explotant-ne les suposades similituds amb la dels germans Duffer. A The OA també hi ha una protagonista femenina amb uns suposats poders sobrenaturals dels quals vol treure profit un científic malvat. Però les semblances acaben més o menys aquí. Stranger things apel·lava als motius temàtics i visuals de cert fantàstic dels 80 que adoren legions de fans. En canvi, el públic de The OA no resulta tan definit. Els seus responsables han firmat un parell de pel·lícules, Sound of my voice i The east, amb poca repercussió al nostre país, i Marling també ha col·laborat com a guionista i actriu en les més conegudes Otra Tierra i Orígenes, de Mike Cahill. Obres totes elles que s’inscriuen dins d’una tendència recent del cinema independent nord-americà que recorre al fantàstic per endinsar-nos en una dimensió transcendental de l’existència. Films que entenen la ficció audiovisual com la plasmació de l’espiritualitat del nou mil·lenni, a la manera dels que firmen gent com el veterà Terrence Malick o nous adeptes com el Denis Villeneuve de La llegada.
A The OA (inicials que respondrien a, glups, àngel original ) la protagonista és la Prairie (Marling), una noia cega desapareguda durant set anys que torna a casa amb la vista recuperada. Mentre manté el misteri sobre els motius de la seva absència, la Prairie aplega un grup de cinc persones a les quals comença a relatar la història del seu captiveri. Un relat que inclou pares biològics multimilionaris i russos, científics bojos que busquen evidències palpables de l’existència d’un més enllà, experiències properes a la mort, àngels profètics, llums al final del túnel i moviments de dansa amb poders transcendentals.
La sèrie s’endinsa així en un terreny relliscós i complicat. Des d’un punt de vista dramàtic, cal saludar la gosadia d’aquest punt de partida que converteix The OA en una ficció que no s’acomoda a les rutines més evidents de la televisió. Però Marling i Batmanglij no se’n surten en la plasmació visual d’aquesta dimensió transcendental ni ho aprofiten per explotar el vessant més hipnòtic del moviment, clau en la sèrie, en el que hauria pogut ser una interessant hibridació entre ficció televisiva i videodansa.
El més potent de The OA és la concepció de la protagonista com una Xahrazad que aconsegueix trasbalsar els seus oients a través del poder sanador de la narració. Els personatges secundaris de la història marc resulten força atractius, prou perquè es faci més evident que el personatge de Marling té un pes excessiu i descompensa la història.
Més que amb Stranger things, la comparació adient per a The OA seria amb Sense8, una altra sèrie que utilitza la ciència-ficció per explorar noves formes de relacionar-se. Aquí també es presenta un nucli de persones connectades pels seus dons i es reivindiquen xarxes d’afecte que no tenen a veure amb la família, l’amor o l’amistat tradicional. Però si l’encant de Sense8 es troba en la manera com abraça sense complexos la seva vocació fulletonesca i kitsch, The OA pateix just el problema contrari. La seva exploració espiritual desprèn una olor de new age millennial que tomba d’esquena de tan seriosament com es pren a ella mateixa.
+ Detalls
The Oa
De Brit Marling i Zal Batmanglig per a Netflix
