Sèrie
EULÀLIA IGLESIAS

Desubicat

Donald Glover no acaba de trobar el seu lloc a 'Atlanta', una de les millors sèries de la temporada, obra d'aquest actor, còmic, guionista i director, també conegut com a Childish Gambino quan exerceix de músic i raper

Desubicat Zoom

Entre el 2009 i el 2014, per als seriòfils, Donald Glover era el Troy, l'atleta amb la carrera truncada que compartia amistat amb l'Abed, el geek de la sèrie, a la imperdible Community. Glover va abandonar la sitcom  universitària de Dan Harmon a mitjans de la cinquena temporada per centrar-se en els altres projectes que tenia en ment. Tot just començava la seva carrera al hip-hop com a Childish Gambino i a més volia tirar endavant un projecte de sèrie pròpia. Community, però, no era la seva primera feina a la ficció televisiva. La gran Tina Fey l'havia fitxat, quan tot just s'acabava de llicenciar, per a l'equip de guionistes de Rockefeller Center. Així que, a l'hora d'encarar un projecte personal, Glover disposava d'experiència en el camp de la comèdia televisiva com a actor i escriptor de respectivament dos dels millors títols de la història recent d'aquest gènere.

Community  i Rockefeller Center  van ser trencadores en el seu moment. També ho podem dir d'Atlanta. La sèrie de Donald Glover s'escapa del tot de les rutines de la sitcom  tradicional, però no apel·la a l'autoconsciència humorística sobre el propi gènere que caracteritzava aquells dos títols. El seu to recorda més el de cert cinema independent que el de bona part de la comèdia televisiva. Creador i actor principal, Glover hi encarna l’Earn, un universitari que ha deixat la carrera per motius que desconeixem i torna a Atlanta, on viu la mare del seu fill, de qui està separat. Sense lloc per caure mort, sense ofici ni benefici, s'ofereix al seu cosí raper, Paper Boi, per fer-li de mànager.

Atlanta  pot presumir d'una de les bandes sonores més ben trobades i col·locades de la televisió contemporània, a més de comptar amb cameos com el dels components del grup Migos. Malgrat que la sèrie s'ambienta en certa escena hip-hop de la ciutat, el protagonista té poc a veure amb l'heterònim musical de Glover, Childish Gambino. Amb moments còmics brutals, Atlanta  manté sempre un perfil humorístic baix, i ofereix tant gags que semblen escapats d'un film de Tarantino (Paper Boi i Darius, el col·lega fumeta robaescenes, fascinats pel plat d'aletes de pollastre amb una salsa especial o les converses al voltant de conceptes de la cultura popular tipus “¿Saben els afroamericans qui era Steve McQueen?”) com fugues surrealistes pròpies d'una sèrie de David Lynch (el raper al volant d'un cotxe fantasma, el misteriós home a l'autobús que menja un entrepà de mantega de cacauet o aquell nen que des del final de la classe fita la mestra amb la cara tota emblanquinada).

El sentiment de desubicació, aquella sensació que no acabes d'encaixar enlloc encara que et trobis a la teva ciutat natal envoltat de la família i els amics, presideix Atlanta. A través dels diferents episodis, el protagonista es troba en escenaris que semblen habituals per a un afroamericà com ell: un club de hip-hop, la luxosa residència d'una amiga de la seva exparella que es va casar amb un blanc enamorat de la cultura afroamericana, el partit de bàsquet entre quasi famosos (entre ells, un Justin Bieber negre!), la casa dels pares (que ni el deixen entrar), la comissaria... En una temporada en què hem tingut més sèries que mai sobre la negritud, Atlanta ens parla del desajustament últim, el de l'individu en crisi: l'experiència d'afroamericà passa també per no encaixar en els ambients típics que associem al fet de ser afroamericà.