Sèries
Eulàlia Iglesias

Adeu a 'Girls': gràcies, noies!

La sèrie de Lena Dunham enfila la seva última i magistral temporada. Hora de repassar el valuós llegat d'un títol de referència de la ficció televisiva contemporània

Adeu a 'Girls': gràcies, noies! Zoom

El tercer capítol de la sisena temporada de Girls és una petita obra mestra de la ficció televisiva. American bitch explora un tema encara poc discutit en l'àmbit públic, els límits del consentiment sexual, a través d'una peça de cambra que reuneix la Hannah (Lena Dunham) amb Chuck Palmer (Matthew Rhys), un escriptor de prestigi al qual algunes fans han denunciat per abús sexual. La Hannah ha escrit durament sobre aquest tema i es disposa a debatre’l amb aquest autor que en el fons admira. Queden a la sumptuosa casa d'ell. Palmer es defensa: no va fer res, diu, sense el consentiment de les noies. L'episodi desplega amb una precisió absoluta els subtils mecanismes de la seducció i el seu vessant depredador quan el vincle entre les dues persones implicades s'estableix des d'una desigualtat de poder no del tot evident. Poques obres han fet palès de manera tan clara com s'arriba a una situació d'abús sense que hi intervingui la violència física alhora que mostren per què resulta tan difícil denunciar-ho.

American bitch es clou amb un pla tan fantàstic com devastador. Aquest capítol, dirigit per Richard Shepard, trenca amb el to general de la sèrie i està ubicat en un escenari únic, és allò que anomenem episodi ampolla. Però ens val per qüestionar els principals retrets que se li han fet a Girls i a les seves protagonistes: frívola, narcisista, autoindulgent... En el primer episodi d'aquesta mateixa temporada, la Hannah admet, mentre xerra amb el seu professor de surf, que a Nova York la seva colla d'amics s'apleguen més pel que odien en comú que no pas pel que estimen. Més que superficial o endogàmica, Girls sempre s'ha ajustat a la idea bàsica d'autoficció. Lena Dunham parla del món que coneix més bé, el seu. Però ho fa des d'una autoconsciència que permet que els personatges resultin, per moments, odiosos. I que, d’altra banda, no caiguin mai del tot malament.

Trencadora

Cinc anys després de la seva estrena i amb una entrega final tan potent, toca reivindicar l'aportació de Girls a la ficció televisiva contemporània, que no es limita al retrat agut, crític i apassionat de la franja generacional que representa la seva autora.

En una altra escena de l'arrencada de la T6 de Girls, la Hannah tota nua eixarranca les cames a la terrassa. Així també li toca el sol al sexe. Dunham i la resta de protagonistes exposen el seu cos i la seva relació gens idealitzada amb el sexe amb una naturalitat revolucionària. Per això, Girls ha resultat més trencadora en aquest aspecte que tantes altres sèries que presumeixen d'exposar tabús a base d'acumular escenes de violacions, orgies i incestos fins al punt de convertir-les en clixés desgastats que no subverteixen cap ordre imperant.

Girls es va estrenar en ple auge de la Nova Comèdia Nord-americana i plega quan la comèdia cinematogràfica de Hollywood no passa pel seu millor moment. Les ficcions televisives, en canvi, segueixen explorant nous camins per a l'humor. Sèries com Togetherness o Easy revifen corrents somorts al cinema com el mumble o certa comèdia indie. I la comèdia del jo que havia trobat els seus màxims exponents en actors com Larry David o Louis CK manté la flama gràcies a les aportacions de les creadores respectives de Lady Dynamite, Fleabag o Insecure. Girls també ha sigut clau en la consolidació d'una nova comèdia televisiva que ara, a més, ja parla amb tota normalitat en femení.