Una paloma se posó en una rama a reflexionar sobre la existencia

Chema García Ibarra, un dels joves cineastes espanyols més personals i prometedors, sempre diu que “ni Paul Thomas ni Wes; l’Andersson bo és el Roy”. I és ben cert que aquest director suec és tan únic com els altres dos cineastes amb els quals gairebé comparteix cognom. Tampoc gaudeix del seu renom, esclar. Perquè Roy Andersson és un codi secret que circula entre els habituals dels festivals de cinema però no entre els de les sales d’estrena. No obstant, gràcies al Lleó d’Or venecià que es va endur Una paloma... (Notícia!: una comèdia amb un gran premi!), el cinema d’Andersson ja no està tan a les fosques. Ara tothom pot comprovar el seu peculiar sentit de l’humor amb aquestes vinyetes estàtiques que semblen cosa d’un Ingmar Bergman explicant acudits. Escurçant la distància entre Jacques Tati i Samuel Beckett, Andersson encapsula trossos de vida grisa, fracassos quotidians, dins d’uns falsos esquetxos que assenyalen que la vida hipercivilitzada és només un manual de convencions arbitràries que, ben mirades, no poden ser més ridícules. |