LLIÇONS D’URBANITAT

La veritat oculta del poder

Potser és una estupidesa. Però a mi Costa-Gavras m’ha portat a pensar sovint en Dario Fo. Sobretot en el Fo de Mort accidental d’un anarquista. En els dos casos, els autors treballen sobre un dels mecanismes més poderosos del poder: la seva invisibilitat. O dit d’una altra manera, la seva omnipresència silenciosa emparada en la llosa de la quotidianitat. Com ja deveu haver endevinat, aquest article parla del cineasta Costa-Gavras, últim guardonat amb el Premi Internacional Catalunya. El poder, en qualsevol de les seves formes, financer, dictatorial o pretesament democràtic, sempre es repeteix. En el seu discurs, Costa-Gavras va explicar que l’entrada de la Guàrdia Civil al Congrés l’any 81 va dissuadir els productors de rodar Missing a Barcelona. I mentre escric aquestes línies la Guàrdia Civil també està dissuadint(-nos) al Parlament de Catalunya.

Costa-Gavras va irrompre en l’univers cinematogràfic, però també en l’intel·lectual i ètic, amb Z, una astoradora narració sobre com de silenciosa és la brutalitat de l’estat. Una reflexió que va continuar a Missing, exposant amb cruesa la metàfora del poder infinit que suposa “fer desaparèixer” la dissidència.

Una pel·lícula poc destacada però que segueix aquesta línia és Hanna K, centrada en el conflicte palestí i que ressalta magistralment la impossibilitat triangular dels drets, la llei i l’estat.

Però que ningú pensi que Costa-Gavras és un autor caduc centrat en dictadures remotes. La dictadura més propera, la tirania financera, ha sigut el tema de la millor pel·lícula sobre la banca i el mercat financer global que s’ha rodat mai: El capital (2012).

Costa-Gavras va triar amb gran ironia l’antic còmic Gad Elmaleh per interpretar l’ambiciós Marc Tourneuil, un arribista que, en la seva escalada, ens mostra tots els ressorts ocults d’aquest poder de l’1% sota el que vivim. Consell: graveu en la vostra memòria la seqüència final.

En rebre el premi, Costa-Gavras va dir que el cinema només pot ser dissident. Que és “una dolça lluita contra els prejudicis i les idees preconcebudes”. Res d’aquesta dolçor crítica és avui a la cartellera però Costa-Gavras encara és viu i de ben segur que tornarà a colpejar-nos.u