El nostre pal de cada dia

Tot serà com abans

La frase que últimament em resulta més trista és: va, vinga, que ja falta poc per tornar a recuperar la vida que tenies. Tinc dos nens força petits i se suposa que aviat es faran grans i tot tornarà a ser com abans, que dec estar esperant tornar a ser l’orangutan que era i que finalment la broma torni a ser rigorosament real. Res m’entristeix més que aquesta fantasia. Ara que he aconseguit ser un altre i renunciar a tractar-me amb tan amabilíssima importància, m’esteu dient que em fareu tornar al vici de ser jo mateix intensament tota l’estona obsessivament només pensant en mi?

He tingut fills per no tornar a ser el que era. Per fer-ho més greu, conjuntament amb altres famílies hem creat un projecte d’escola a casa nostra. És el gest més contundent que he tingut els dos últims anys. Seguint els preceptes del construeix-t’ho tu mateix, de botiga de mobles suecs, hem creat una escola bressol a la nostra manera, cosa evidentment cent vegades més complexa que inscriure’ls en una de l’Ajuntament. Dues educadores, sis nens, casa nostra, els carrers del barri, el parc, la platja, és una cosa petita que per moments és enorme. Un projecte tan excitant i meravellós que porta el fet de tenir fills encara més a un punt de no retorn. Pensar en la vida d’abans, ressuscitar-la, és tan simiesc com despertar el cadàver de Walt Disney.

Per a mi és èpic que sobrevisqui per segon any i sincerament em sembla tan noticiable com el nomenament d’un nou ministre o qualsevol altra faràndula política, perquè el nostre és només un projecte educatiu d’abast humà, d’impacte petit, de mida de barri, però alhora gegant. Tots els pares volen oferir un món amable i sensible als seus fills i les cinc famílies que som ho fem així, barallant-nos amb els passejadors de gossos del parc que a vegades tenen més drets que els nens, capgirant-nos el cervell per trobar llocs amables entre l’hostilitat del quitrà i les llambordes, barallant-nos amb conductors d’autobús per encabir-hi el carro de sis nens… M’agrada pensar que és el millor que he fet. Sincerament, espero no tornar a ser qui era, no ho necessito, no necessito tornar a estar neurotitzat per l'abstracció de la feina, tornar a ser jove. Però em temo que no estic fent altra cosa que això, tornar a ser qui era, tornar a ser algun nen que vaig ser.