El nostre pal de cada dia
Opinió 31/03/2017

El semàfor

i
Roger Coma
2 min

Cada cop que m’aturo en un semàfor vermell constato l’odi permanent que li professo. Un odi com contra les autoritats, contra els límits aleatoris, contra algun mestre antic, contra moltes obligacions que guardo en el calaix de les ofenses. Un odi molt a l’engròs. I em planto davant del semàfor vermell ple d’ira alhora que podria aturar-m’hi ple d’agraïment per la tasca petita que fan aquests nans que hi viuen a dins. Jo volia córrer i aquests nans del semàfor em diuen que freni, que aprofundeixi en el meu assaig d’humilitat. Ningú no vol fre; és de persona tova, el fre. Davant d’un semàfor m’és fàcil discriminar si estic en un estat de tensió descerebrada o estic relaxadament humà. I quan estic humà entenc el semàfor en tota la seva ironia, entenc la meva vida de nan i veig l’objecte simplement com una convenció ciutadana que recorda que cal deixar passar, que la vida dels altres també deu tenir una certa importància.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però ens atrau sobretot la hipèrbole de la utilitat, de l’excitació del Twitter d’hora punta, que tot ha d’anar a alguna Meca productiva i la pausa és una manyaga de l’Altíssim. Sento que mereixem agrair la simplicitat del semàfor, l’alegria de l’objecte. Cada vegada sento més clarament el desig d’empatia amb l’objecte. És una mica ridícul i ingenu i per això m’interessa. És inquietant valorar l’objecte altre cop com ho fan els nens petits. No veure el semàfor com a entitat orwelliana repetidora del discurs tirànic sinó com un objecte viu, latent en una lentitud més lenta que la d’un vegetal. Avui que res no es vol reparar, que tot té una obsolescència programada, jo podria apadrinar un semàfor. Adorar l’objecte en si. Acabar amb el gust de nou-ric de canviar per canviar. Jo estaria disposat a pagar molt més per objectes perdurables i reparables. No em cal la infidelitat permanent de mirar-me una nevera nova.

Estava estimant així el semàfor i, per darrere, un autobús m’ha començat a tocar el clàxon amb un odi cel·lular. Gràcies. Perdó. No hi ha temps per abraçar semàfors. No sé què m’ha passat.

stats